Va camí de fer 83 anys i, encara que a la màquina quan no li falla un pistó és una molla, l’11 al matí era a Lledoners, megàfon en mà. Al seu voltant, uns quants amics arribats d’arreu i els Free Junqueras. El darrer any ha participat en prop de 200 actes, 200, tants com tuits abrandats ha fet algun conseller de vacances a la segona residència.
A Lledoners, entre cançó i cançó del mestre Pep Picas, entre els vicentins entusiastes que desplegaven pancartes, entre nens que s’esmunyien amunt i avall, entre coets que sobrevolaven la presó i saludaven els presos, l’Artur es feia amb tothom, alhora que s’adreçava al seu fill i a la resta de presos polítics per transmetre’ls, coratjós i optimista, tot el seu escalf. Dins potser no devien escoltar el parlament. Però els trons segur que sí.
La bondat i tenacitat de l’Artur hauria de ser un exemple per contrast amb els que deixen el seu testimoni imprès, navalla en mà, passant comptes amb els que van compartir la trinxera de l’1 d’octubre (amb tant o més compromís), descarregant tota la seva ira i frustració sobre les espatlles més castigades de Lledoners.
En tota aquesta darrera marató d’actes, l’Artur només ha tingut paraules de complicitat i suport cap a totes i tots els represaliats. Els únics retrets, a l’enemic: a una justícia cega i venjativa, al govern espanyol i totes les seves terminals mediàtiques.
L’Artur es posa les mans al cap quan sent algú que menysprea el diàleg i es pica el pit com un gall dindi. Però somriu i es diu que volen semblar joves. Encara que alguns, amb més canes que esquena. Com el diable que sap més per vell que per diable, endevina que en l’adversitat i davant un adversari més fort i poderós, val més ser un llop amb pell de xai que un xai amb pell de llop.
Ve d’una família que encadena represaliats, de generació en generació. Republicans. El seu fill ja era independentista quan tot just aixecava un pam de terra. A casa ja renegaven de la Constitució del 78 i d’aquell règim criminal que buscava una sortida airosa. I fins a la data, sumant per avançar, de quan eren quatre gats i ja advertien que aquella Constitució era una presó. Fins ara, per molt que alguns conversos hagin arribat a cops de colze i alliçonant a tort i a dret.
Més a prop que mai, però no pas a tocar. El que obliga a tocar de peus a terra és la presó. No hi ha ficció que l’esvaeixi ni la disfressi. A l’exili hi ha qui afronta la dissort amb capteniment i enteresa i també qui perd el nord. A la presó no hi ha miratges. La fortalesa d’un moviment és directament proporcional a la capacitat d’assumir les circumstàncies, per doloroses que siguin, i la capacitat per sumar prou energia i complicitats per superar-les.