No és el primer cop que al conseller d’Educació li demanen el cap. En els darrers tres anys aquesta ha estat una constant, per un motiu o altre. El darrer episodi ha sobrevingut amb la decisió d’avançar l’inici del curs escolar, al 5 i 7 de setembre, més en consonància amb el context europeu. La reacció sindical ha estat exigir la dimissió a González-Cambray i convocar cinc dies (cinc!, és a dir, una setmana sencera) de vaga al març.

Quan no ha estat un all, ha estat una ceba. Les peticions de dimissió s’han succeït. Primer, contra Josep Bargalló. Un dels episodis més sorprenents va ser amb la desescalada. El conseller volia que abans d’acabar el curs 2019-2020 els escolars tornessin a trepitjar les aules. La reacció sindical va ser interposar un contenciós per impedir aquesta reobertura exigint mesures cautelars. Els pares, si més no alguns, estàvem atònits. Després de mesos amb els nens a casa, amb les escoles tancades, el tímid intent de reobertura era contestat urgint a mantenir les escoles tancades a pany i forrellat. I el més surrealista va arribar mesos més tard, el gener de 2021, quan un grup d’experts demanaven posposar el retorn a l’escola després de les vacances de Nadal. Afortunadament, el conseller Bargalló no va cedir a unes demandes extemporànies que en nom de la prudència estaven rebentant el curs acadèmic. De fet, com ell mateix va dir en el seu dia, l’error no va ser tornar a les escoles, l’error (amb la informació que no es tenia el març del 2020) va ser tancar-les. La seva va ser una decisió valenta. Si res hagués arribat a anar malament, li haurien encolomat tota la responsabilitat i exigit, sense cap mena de dubte, responsabilitats de tot tipus. A més de la dimissió, per descomptat i ja com a norma habitual.

El substitut de Bargalló, amb el nou Govern Aragonès, va ser González-Cambray, probablement el candidat que més s’ho mereixia. Era el director general de Centres Públics durant la pandèmia i va ser el responsable del dispositiu de retorn a les classes presencials a infantil, primària i secundària. Si Bargalló va sostenir com a cap visible tota la pressió que es va generar, González-Cambray va executar la decisió en una conjuntura complicada, amb els experts (o determinats experts) pontificant a tort i a dret i amb els sindicats demanant caps i advertint sobre els perills de tornar a obrir les escoles. Afortunadament, el conseller va tirar pel dret i va desatendre les exigències d’uns i altres.

La polèmica del 25% no ha merescut, ni per casualitat, una resposta en forma de cinc dies de vaga ni res de semblant

Pel mig hem tingut —i seguim tenint— la polèmica del 25%, imposada per uns jutges que volen redefinir el model d’escola catalana, unes resolucions judicials que no han merescut, ni per casualitat, una resposta en forma de cinc dies de vaga ni res de semblant. Ara, tot ha estat anunciar que l’escola començaria no a mig setembre sinó uns dies abans perquè els sindicats hagin tornat a posar el crit al cel. I novament a costa de l’educació presencial dels escolars, que, per si encara no han perdut prou classes els darrers dos anys —amb incomptables confinaments pel mig—, ara ho acabaríem de rematar amb una setmana menys aquest mes de març.

En fi, costa d’entendre l’actitud sindical, que no sembla pas que tingui a veure amb vetllar o garantir una bona educació per a l’alumnat. I que no es pot justificar en el fet que no se’ls ha comunicat a temps o pactat prèviament, ja que aquesta vaga acabarà posant el focus en unes prerrogatives que no es donen en cap altre àmbit i que són els llargs períodes de vacances que no guarden proporció amb la resta del sector públic. Si aquesta vaga no és un tret al peu per part de qui la convoca, poc en falta.