Escric aquestes línies des de l'Auditori de Cornellà, en una mena d’acte benintencionat d’homenatge –contra la seva voluntat– a Joan Tardà. Et fan homenatges quan et jubiles o et volen jubilar. I el Joan, el tiet Tardà per a alguns amics, ni es vol jubilar ni vol tributs a cap trajectòria que encara té un llarg recorregut vital. Déu no ho vulgui d’una altra manera!

Tardà és avui un militant de base republicà i segueix sent un actiu malgrat que no tingui –a les pròpies files– el reconeixement que probablement es mereixeria. Però tot això és secundari davant les brutals campanyes de linxament que ha patit. Algunes de les escenes que es van viure ahir als carrers de Barcelona no són cap novetat. L’ou de la serp es ve covant de fa temps. I el pitjor no són els esgarips rabiüts i les amenaces d’allò que ha sembrat i abanderat l'autoanomenat independentisme nítid. O almenys no ha estat aquesta vergonyosa actitud el que més ha decebut el pensionista Tardà. El més feridor han estat els silencis de l’entorn. "No recordarem tant els insults dels nostres enemics, com els silencis dels nostres amics", havia dit Martin Luther King. No tant pels encerts o errors del Joan –qui té boca s’equivoca– sinó per l’escassa solidaritat, l’absència de fraternitat republicana, el mirar cap a una altra banda o acotar el cap acomplexadament davant els insults i amenaces.

A l’acte de Cornellà, amb la presència de l’incombustible Pep Picas, hi ha intervingut tant la Marta Vilalta com l’Oriol Junqueras in situ, l’únic líder independentista capaç d’arribar allà on no arriba ningú més. Mentre els líders de l’independentisme nítid s’enroquen i parlen per satisfer la parròquia més devota, Junqueras –com sant Pau– predica entre els gentils. Junqueras també ha estat un dels que ha patit la ira dels purs, alimentada des de poderoses talaies polítiques i mediàtiques, des de nínxols que estimen tant la pàtria que l'escanyen i la fan a la seva mida, tan petita com nècia. Junqueras és dels que no s’arronsa, dels que posa la cama, sempre. Llàstima que el seu exemple no s'estengui tant com seria desitjable. El nedar i guardar la roba sempre ha estat una actitud més còmoda.

Avís a navegants. El Joan Tardà és dels que mai no defalleix, dels que no busca l'aplaudiment fàcil, dels que sempre té un somriure i no és dels que parla pel gol sud. Tot i que ara, a la grada plebea, s'hi han fet forts els patricis (molts arribats de la Tribuna) que professen, sense ruboritzar-se, la fe dels conversos.

Pobre independentisme, si no hi tingués cabuda gent com en Tardà, perquè de ser així no és que no siguem el 52 per cent, és que ni som ni serem. O el republicanisme reacciona i assumeix les sàvies paraules de Raül Romeva o acabarà per ser una ànima en pena i deixarà el moviment en mans dels que reparteixen pals de cec i carnets d'identitat mentre fomenten la frustració, sense rumb ni horitzó de cap mena. Mà estesa, mirada llarga, verb serè i cap (ben) alt.

PS. Tot sigui dit de pas, l'acte ha estat emotiu i tot i que ell –el tiet Tardà– no ho volgués, per estricte sentit del pudor, ha estat recomfortant que es fes. Ni que fos per fer somriure tots els que ens l'estimem, que som molts.