Veïnes i veïns de Sant Vicenç dels Horts fan aquest 11 d’abril una festa per celebrar els 50 anys d’Oriol Junqueras. Serà a la tarda, al seu poble. Al matí, al Suprem, els presos i preses també li han preparat una sorpresa. Aquell dia, l’Oriol es llevarà a la presó de Soto del Real. Probablement mai no hauria imaginat que faria 50 anys en una cel·la lúgubre al peu de la madrilenya Serra de Guadarrama, allí on van assassinar el president del Barça i diputat d’ERC, Josep Suñol. Ni ell, ni cap dels altres. Ni elles, Carme Forcadell i Dolors Bassa, a Alcalá-Meco.

L’aniversari de l’Oriol, Junqueras50, també ha coincidit amb la darrera enquesta del CEO que diu que els dos polítics més ben valorats del país són un pres polític i una exiliada: Oriol Junqueras i Marta Rovira, ambdós republicans. La dada no és menor i convida a reflexionar. Miquel Martí i Pol va escriure un poema ben actual que, com apunta el trobador Pep Picas, el podria ben bé haver escrit avui:

De dos amors que tenia 

l'un en terra, l'altre en mar, 

el de terra l'empresonen, 

l'altre viu exiliat. 

Jo ni ploro pel de terra 

ni em lamento pel de mar. 

Plor i laments de què serveixen? 

Gent que lluiti és el que cal. 

L’aniversari de l’Oriol, Junqueras50, també ha coincidit amb la darrera enquesta del CEO que diu que els dos polítics més ben valorats del país són un pres polític i una exiliada: Oriol Junqueras i Marta Rovira, ambdós republicans

L’Oriol i la Marta són dels pocs que aproven, si bé Junqueras més que aprovar, excel.leix. El CEO també conté una dada molt rellevant i és que el conjunt de l’independentisme suma més que mai. És per somriure al futur, la constatació que l’independentisme és sòlid, que ha arribat per quedar-se i que lluny de retrocedir, malgrat la ferotge campanya en contra, segueix guanyant posicions i apropant-se al 50 per cent. Curiosament, un cop més, la dada ha enervat un sector de l’independentisme, el més exaltat de tots, el més cridaner i el més partidista. Perquè no compta els resultats globals, compta els de la seva formació política. I si aquesta no acaba d’anar, piquen de peus.

La figura de l'Oriol cada cop és més transversal i necessària per recosir el país. La seva actitud, les seves paraules dignes i fermes no tan sols són àmpliament aprovades entre els independentistes (95,3%) sinó que cada cop tenen més acceptació entre aquells que encara defensen un model federal (79,3%) o autonomista (41%). Sens dubte, a dia d'avui, l'Oriol és qui té més capacitat de penetració envers aquells sectors que l'independentisme necessita atraure per créixer, i això em porta a fer-me una reflexió de caràcter merament pràctic. No ens devem estar tirant pedres a la nostra teulada quan certs sectors teòricament afins es dediquen a erosionar la seva figura amb atacs personals que sobrepassen la crítica política raonable o la discrepància ideològica? No sembla tenir gaire sentit menystenir un dels teus principals actius de seducció de futurs nous votants independentistes. D'altra banda, les dades del CEO venen a palesar que aquesta tàctica, més enllà d'un desgast intern bastant prescindible, té un resultat més aviat eixorc.

Sens dubte, a dia d'avui, l'Oriol és qui té més capacitat de penetració envers aquells sectors que l'independentisme necessita atraure per créixer

El CEO dels 50 anys de l’Oriol encara no és el CEO del 50 per cent, xifra que mai hem assolit. A Europa sempre pregunten el mateix. Quants cops han superat vostès el 50 per cent en unes eleccions? I aleshores sempre diem que som molt a prop, que tampoc volen (Madrid) que ens comptem en un referèndum o que l’independentisme suma més que l’espanyolisme. I és veritat. Tot és veritat alhora.

El repte és créixer a les regions metropolitanes, allí on més pedra cal picar. El Maxi Calero, dels Free Junqueras, ho explica a cada ocasió que té. Allò còmode, segur, és agradar als convençuts. Allò complex i difícil i alhora imprescindible és seduir una part substancial del país que no se sent interpel·lada per l’independentisme. I no se la sedueix des de la bronca o abusant de la gestualitat, ni des d’un discurs molt nacionalista i molt poc republicà. Una política que satisfà els convençuts i enerva a la resta ens condemna com a país i ens allunya de guanyar una majoria social.

Junqueras, d’acord amb el CEO, és l’home del 80 per cent, és el dirigent independentista que arriba a a una majoria més àmplia, que genera més complicitats que rebuig, de molt. Només els extrems el qüestionen. L’amic Xavier Vendrell (quant li devem al Xavier!) sempre destaca que aquesta és la faceta més destacada de l’Oriol i que el seu exemple, la seva capacitat de fer-se escoltar més enllà de la frontera independentista, el seu discurs republicà allunyat de l’ortodòxia nacionalista, és la clau de la majoria social i el millor antídot contra l’aznarisme que voldria veure fracturada la societat catalana en dos blocs.

El CEO remata apuntant que el consens guanyador a Catalunya, avui, el del 80 per cent, és el d’una majoria que vol resoldre el futur votant en un referèndum. El Domingo Alfonso, fill de Huelva i veí de Sant Vicenç dels Horts, un altre 'Free', sempre diu allò de "los catalanes nacemos donde nos da la gana" davant qualsevol controvèrsia identitària i afegeix que "además de nacer donde nos da la gana, vamos a ser lo que nos de la gana". Quan l’Oriol ho sent, sempre somriu. I es mostra orgullós de tenir amics així.

L’Oriol farà 50 anys entre reixes, com els va fer Josep Rull el 2018, amb una festa que li van organitzar els veïns de Terrassa. I els farà pensant en la seva família, en tot el seu entorn, en el país, somiant en un futur de llibertat i treballant perquè a les eleccions, tal vegada a les europees, l’independentisme superi per primer cop el 50 per cent dels vots. Perquè si alguna cosa tenen a Europa és que saben comptar. I treballarà, des d’allí on sigui, en les condicions que sigui, sabedor que la victòria demana perseverar, demana sumar, demana un discurs republicà, demana conciliar. Aquest és el camí de la República. L’Oriol el té clar, que diu sempre el Raül Romeva, un home coratjós que viu la presó amb una enteresa formidable. El Raül explica amb tot luxe de detalls a Esperança i llibertat que assolir la República no és fàcil, no ens regalaran res. Però tampoc deixa cap dubte que arribarà el dia que es dibuixi un somriure etern als ulls de tota la bona gent d’aquest país; el que tants cops ha dit el Gabriel Rufian "somrieu perquè hem nascut per guanyar".