Fa dies que Junts per Catalunya i la CUP pugnen per qui branda l'estelada amb més energia. De fet, la darrera enquesta de La Vanguardia afirmava que els líders preferits dels votants de la CUP no són ben bé d'extrema esquerra ni anticapitalistes. I, encara menys, provenen d'una tradició d'esquerres, més aviat al contrari. Carles Riera, el líder cupaire, quedava clarament per darrera d'Oriol Junqueras (més socialdemòcrata) en valoració, a ulls del votant cupaire. I Junqueras, força allunyat dels dos polítics preferits pel votant anticapitalista, Quim Torra i Carles Puigdemont, frec a frec. L'enquesta apuntava que l'electorat més puigdemontista i més torrista és curiosament avui el de la CUP. O potser no és tan curiós, els i les que van ser joves promeses de la Fundació Catalunya Oberta (Prenafeta) es declaren votants de la CUP. És simptomàtic que la parròquia cupaire s'engreixi amb el votant nacionalista radical —a qui havien representat, quant a discurs, Carretero i, sobretot, López Tena; dels quals, val a dir, tampoc no es recorda que hagin desobeït res en la vida, ni poc ni molt—, el del “pit i collons”, més que no pas d'esquerra. Això també explicaria l'actual transvasament de vots entre postconvergents i cupaires en terres carlines. La pugna per brandar l'estelada més enlaire que ningú preval per damunt de si és vermella o és blava, qüestió que es revela secundària. L'agitació nacionalista és el mainstream, amb el matís de la desobediència, tal vegada. El que em pregunto és per quin motiu no desobeeixen d'una vegada. Què esperen a desobeir?

Alguns visionaris ja van denunciar l'actitud carcellera del Govern amb els presos polítics. “Custodiar els presos polítics és contrari als drets humans”, deia algú, sense aportar cap mena de proposta. El trasllat ja era un problema, una nova baixada de pantalons. Ara els tenim engarjolats en presons gestionades pel Govern de la Generalitat (el somni humit dels presos bascos) que presideix Quim Torra. I per quin motiu no ordena la consellera de Justícia, Ester Capella, que s'obrin immediatament les presons i es permeti que els presos puguin abraçar les seves famílies i viure feliços en llibertat? I, si la consellera Capella no ho fa, per quin motiu no la destitueix fulminantment el president Torra i ordena simultàniament deixar els presos en llibertat? A més, tenim el Cos de Mossos d'Esquadra, 17.000 homes, que mana el conseller Miquel Buch. Són els Mossos els que vigilen les presons. No hi ha excusa, oi?

Només conec una experiència reeixida de desobediència civil. O, almenys, una que anava de debò. I en vam dir "insubmissió"

No sé com aquesta brillant idea no se'ns havia acudit abans. Si és bufar i fer ampolles, desobeïm. I encara més, per quin motiu no signa el president Torra els decrets de desplegament de la República si som República? I, si no els signa, com podem ser República? Si total és facilíssim. Desobeïm d'una vegada i deixem-nos d’eixamplaments i de retòrica processista, que deia el de Solidaritat. És que no sé pas què esperem.

El que no pot ser és que la desobediència només es prediqui i no es practiqui. Semblaria una engalipada. Quants ajuntaments de Catalunya, que n'hi ha de tots els colors, han desobeït? Ni que sigui el pagament d'algun tribut, ni que sigui una modesta multa. Que aixequin el dit, ni que sigui per prendre’n exemple.

Només conec una experiència reeixida de desobediència civil. O, almenys, una que anava de debò. I en vam dir "insubmissió", una actitud que més que predicar van practicar centenars i inclús milers de joves a tot l'Estat, sobretot a Catalunya i Euskal Herria. El seu humil exemple va servir per posar en qüestió el servei militar obligatori. I, tot i predicar amb l'exemple, no pretenien ser exemplars i tampoc alliçonar la resta de joves. Alguns van pagar el desafiament amb presó. I ho van assumir amb un suport social modest. Era senzill el que feien: quan els cridaven a files no s'hi presentaven, mentre comunicaven la negativa a les autoritats militars i n’exposaven les raons.

Si de debò plantegem una desobediència com a instrument estratègic per posar en qüestió l'Estat, res a dir. Més enllà d'explicar com i quan ho fem i en el marc de quina estratègia; que no és exactament el mateix que exigir als altres que desobeeixin no sé sap ben bé què. En efecte, deu ser el processisme que deia López Tena, retòrica abrandada, pancartera. No costa tant d'entendre, allò que de debò costa és entendre el propòsit de tanta verborrea de milhomes.

En el passat es va demostrar que la desobediència era una estratègia eficaç. Ara que som infinitament més que no eren els insubmisos i el moviment de desobediència civil que van representar, és imprescindible plantejar quina és l'estratègia de futur i com encaixa una eina tan poderosa com la desobediència civil. Però de debò. Com van fer els insubmisos en els bons temps del pujolisme, però amb la complicitat d'una majoria social que aleshores no existia i que ara és més a prop. Pot ser que el més eficaç sigui mentrestant i alhora, com deia el president Torrent, acostar més gent a l'independentisme que no pas voler passar pel més independentista de tots els independentistes.