Tot fa preveure que Jan Laporta es presentarà a les eleccions de finals de gener, les del Barça. I tot fa pensar que en aquesta ocasió, en absència d’un favorit clar i multitud de candidatures, el Jan és un candidat amb opcions serioses de guanyar. Sobretot, vist que de rauxa sembla que en vagi sobrat, si és capaç de cobrir el seu flanc més feble: el del seny.
En Jan Laporta és d’aquelles persones que no deixen indiferent. Genera passions i odis a parts iguals. I si bé és un president mític per una part del barcelonisme, és vist amb animadversió per l’altra. Fins a la data, en les darreres eleccions, aquesta altra consideració ha prevalgut. Quan t’has guanyat a pols una determinada fama no és fàcil desprendre-se’n. I afegim a la reputació una llista de poderosos enemics.
La victòria de Bartomeu a les darreres eleccions del 2015 va ser incontestable malgrat que mesos abans semblava que sortiria en globus de la llotja. L’arribada de Luis Enrique va ser providencial perquè va emular les millors gestes de Guardiola i fins i tot més. La recta final d’aquella temporada va ser rodona i la cirereta del pastís va ser la Champions de Luis Enrique, que es va guanyar derrotant un a un els millors equips europeus i escombrant la Juve a la final de Berlín.
No només es tracta de retornar la il·lusió. També de treure el club d’un forat negre, un club que ha passat en cinc anys de regnar a Europa a protagonitzar ridícul rere ridícul a la Champions
El juliol del 2015 Josep Bartomeu va arrasar amb 25.800 vots, més del 50 per cent, mentre que la candidatura de Jan Laporta en va fer més de 15.000. Un resultat notable, però insuficient davant els números de Bartomeu. Benedito va ser el tercer, però ja amb poc més de 3.000 vots. Els darrers dies d’aquelles eleccions del 2015, veient Bartomeu imparable, Laporta i Benedito van estudiar una aliança. Però ni així se n’haurien sortit. Bartomeu navegava sobre un capital històric: Copa, Lliga i Champions aquell 19 de juliol del 2015. Només feia unes setmanes que s’havia guanyat la cinquena Champions i tot era joia, optimisme i satisfacció.
S'ha girat tant la truita que el Barça està irreconeixible i en una greu situació econòmica i esportiva. Ara Jan Laporta no té davant cap rival sòlid. I si aleshores lluitava contra un triplet d’or, ara ho fa davant una temporada lamentable que va acabar amb una derrota vergonyosa davant el Bayern de Munich. Els números vermells del Barça (es parla d’un deute real astronòmic) hipotequen el futur i ja no és creïble seguir amb la cantarella que es bastirà un equip al voltant del millor jugador del món, Primer, perquè ja no ho és. Avui el Bayern té mitja dotzena de jugadors més determinants. I, en segon lloc, perquè Messi està de sortida. Per si no fos suficient, la calamitosa política de renovacions fa que un grup de veterans en franca decadència escurin cada any les malmeses arques culers.
Aquest és el Barça que trobarà Laporta, si guanya. Precisament per això necessita anar acompanyat d’un equip solvent que pugui assumir la gestió financera del club, que recuperi ingressos minats per la irrupció de la pandèmia i alliberi recursos d’una plantilla que ja no és la millor d’Europa ni de casualitat. Però sí la més onerosa. No només es tracta de retornar la il·lusió. També de treure el club d’un forat negre, un club que ha passat en cinc anys de regnar a Europa a protagonitzar ridícul rere ridícul a la Champions fins a consumar un final esperpèntic a Lisboa. No serà fàcil. Però aquest cop tot indica que Laporta se’n pot sortir i tornar a comandar una nau blaugrana que avui com aleshores, com aquell llunyà 2003 (primer any de l’era Laporta que va significar un abans i un després), estava feta un nyap. Si algú sembla, a priori, en condicions de guanyar i protagonitzar novament una sacsejada al Club, com va fer el 2003, és ell.