Al País Basc es va viure una autèntica confrontació, armada. Ningú no va perdre la força per la boca, la van perdre per una estratègia politicomilitar devastadora. Ningú no va gallejar d’una força que no tenia, ni de res que no pensés fer. No eren castells de foc, ni retòrica èpica i buida. Cap fanfarronada. L’enfrontament era real, amb l’Estat, s’ensumava als carrers. A cada paret. Fos dia de manifestació o no. Tot era trepidant. Les detencions se succeïen, cada dia. La lluita al carrer, kale borroka, era el pa nostre de cada dia. I la violència, armada, que va segar tantes vides es deixava sentir amb força.
En aquells anys recordo haver participat en infinitat de manifestacions. Amb els amics del Goierri. Allí on fossis, hi havia un ambient que denotava com de viu estava el conflicte. I com d’activada i mobilitzada l’esquerra abertzale. L’ambient era molt intens. Molt. Intens, tens i apassionat.
A Santurtzi vaig poder assistir a un acte d’aquesta campanya electoral, de Bildu. Un acte molt tranquil. Res a veure amb aquell ambientàs elèctric que havia viscut en altres ocasions, en altres eleccions, en els anys en què la violència d’ETA marcava la política basca. I en els que l’esquerra abertzale era al carrer amb una presència aclaparadora.
L’esquerra abertzale està avui aprenent que com millor, millor. Amb dades a la mà, incontestables. Saben que aquesta és una causa que només podran guanyar democràticament
Doncs bé, en aquella etapa de mobilització tan intensa, de confrontació armada també, anys d’agitació als carrers, quan semblava que ens havíem de menjar el món, quan tot era tan vivencial com visceral, de compromís i sacrifici, el suport electoral es movia en una forquilla entre el 9 i el 18 per cent com a sostre.
A les eleccions basques d'aquest diumenge, enmig d’un ambient general tediós, s'esperava que Bildu sumés al voltant del 22 per cent dels vots, millorant el resultat de les darreres eleccions. No només ha aconseguit un suport electoral a l’alça, sinó que ho ha fet sense els enormes costos personals i polítics d’una època ja pretèrita, feliçment superada si no fos pels més de 300 presos que encara s’estan podrint a la presó. I per uns cementiris que encara parlen i que representen una motxilla.
L’esquerra abertzale va aprendre que com pitjor, pitjor. Va aprendre a saber-se'n desprendre. En tot cas, qui s’aferrava els darrers anys al com pitjor, millor, era l’espanyolisme i, en particular, el PP, que se sabia més fort, que sabia que en podia treure (ells, sí) rèdits polítics. El PP ha passat, a Euskadi, de voler disputar al PNB la majoria, a ser testimonial. Però no pas per l’aparició d’un partit més a la dreta, sinó per una sonada pèrdua de suports electorals.
I l’esquerra abertzale està avui aprenent que com millor, millor. Amb dades a la mà, incontestables. Saben que aquesta és una causa que només podran guanyar democràticament, a còpia d’incrementar el seu suport electoral, a còpia de conquerir nous espais, de seduir nous electors i sectors socials. Només amb això seria també, probablement, insuficient. Però sense aquest suport a les urnes és senzillament impossible.