Les protestes promogudes per la dreta extrema al barri de Salamanca de Madrid han anat tenint rèpliques a tot l’Estat, inclosa Barcelona. En aquest cas, els primers a apuntar-s’hi han estat veïns d’Upper Diagonal, abillats amb banderes espanyoles persant i senya. No es veia l'estampa del fatxeriu des les mobilitzacions espanyolistes contra l’1 d’Octubre, que també baixaven de la part alta de la ciutat. I, com aleshores, també es tapaven la cara. Clar que aleshores també es van permetre impunement agredir altres veïns i fer una exhibició, intimidatòria, de violència gratuïta amb la benedicció o passivitat de cossos policials.

El cas és que malgrat la rotunditat de l’evidència, seguim assistint al tòpic que l’independentisme és un afer de les classes altes d’aquest país sense predicament ni repercussió en els barris treballadors. Quan allò que sembla descaradament cert és que l’extrema dreta sí que és filla dels barris més rics. O com a mínim allí hi té un notable predicament. Igual que les grans corporacions de l’Ibex, sense debat ni discussió possible, són ferotgement contràries a l’independentisme i defensors a ultrança de l’estat monàrquic, els barris més adinerats són feus de la dreta espanyolista.

Només cal observar els resultats, per districtes, a les darreres eleccions espanyoles a la ciutat de Barcelona. El millor resultat de VOX va ser al districte de Sarrià-Sant Gervasi. I també va ser aquí on va tenir el millor resultat el PP i Ciudadanos. I si entrem en barris concrets d’anomenada, com Pedralbes, el PP es disparava al 27 per cent i VOX sumava el 12,5 per cent, el seu millor resultat a Barcelona. També és veritat que és precisament en aquest districte que va fer el millor resultat la candidatura liderada per Laura Borràs. És l’únic districte, el més ric, on globalment van guanyar els de Puigdemont, que hi van fer el 20 per cent dels vots. Mentre el pitjor resultat dels postconvergents va ser al barri de renda més modesta, Nou Barris, amb un minso 5 per cent. És aquí, just en aquest punt, que se sosté el relat que predica determinada esquerra, perquè el vot a una de les formacions indepes té aquest notable biaix. Però alhora obvia les altres formacions independentistes i l’evidència clamorosa de la força i pes de la dreta extrema, casposa i neofranquista a Pedralbes. Aquest mateix argument valdria per concloure que la defensa de la unitat d’Espanya és només una causa de la dreta rància i nostàlgica. I no. És precisament al costat d’aquesta dretota que ha desfilat determinada esquerra, almenys a Catalunya, els darrers anys. Per contra, el vot més homogeni a la ciutat va ser als republicans, de llarg. ERC feia el seu millor resultat a Sants-Montjuïc amb un 22,7 i el pitjor a Nou Barris amb un 15,6. El PSC, en canvi, feia un 28,9 a Nou Barris i un 14,4 al barri de Gràcia.

El fet irrefutable és que tant l’independentisme com l’espanyolisme, amb tants matisos com calgui, són molt transversals. Ara bé, no és menor que siguin els barris més rics els que lideren les manifestacions més agressives d’aquesta dreta extrema i nostàlgica del franquisme. Com tampoc és casualitat que quan s’apuja lleugerament el tipus impositiu a rendes a partir de 100.000 euros (90.000 de base imposable) qui protesti iradament siguin persones vinculades a la postconvergència que s’esgargamellen cridant que és un atemptat a la "classe mitja escanyada". Aquesta percepció del que és classe mitjana —escanyada, ergo, que tenen una feinada per arribar a final de mes— també explica moltes coses si no és que senzillament es tracta de prendre el pèl a la gent. O de disfressar la defensa d’un interès de part de l’interès general. Com tampoc és casualitat que sigui el partit de Mas i Puigdemont qui lidera la contestació a l’impost de successions, caracteritzant-lo de confiscatori i un greuge sagnant a la transmissió d’un habitatge de pares a fills, quan allò que grava és precisament tot (el patrimoni) llevat precisament l'habitatge habitual dels progenitors. I deu ser positiu que hi hagi sectors que es reclamen independentistes contraris a l’impost de successions o a l’increment de l’IRPF per a les rendes més altes, també si prediquen el lliure mercat o la reducció del sistema impositiu. És legítim. El que ja no sembla tan positiu —i encara menys honest— és fer-ho a partir de fal·làcies o sobreactuant com si els hagueren arrencat un queixal. Altra cosa és que efectivament Catalunya pateix un dèficit fiscal sagnant que s’ha perpetuat i que estressa l’economia del país, tant que l’empobreix i el condemna a la subalternitat. Però aquest drama no eximeix d’optar per una fiscalitat justa i progressiva en funció d’allò que efectivament és competència catalana. Només predicant amb l’exemple et guanyes la confiança.

La qüestió no és menor. Sobretot ara que caldrà afrontar un escenari de crisi econòmica i d’emergència social com recordava, punyent, David Fernández al FAQS​. Poden tornar les velles receptes, al crit de "ni derechas, ni izquierdas. España y los españoles", que també el sentim en versió catalana. O bé afrontar la crisi canviant el paradigma. El déjà vu respon al frame que va fer seu Albert Rivera en el seu zenit, quan a Mallorca proclamava "recorriendo España yo no veo rojos y azules, veo españoles; no veo jóvenes y mayores, veo españoles; no veo creyentes y agnósticos, veo españoles. Vamos a unirnos para recuperar el orgullo de pertenecer a esta gran nación". Val a dir que el deix de Rivera tampoc és nou. A les manifestacions d’exaltació franquista de la postguerra també s’hi deia "Ni rojos, ni azules. ¡españoles!". És una via ja assajada. Però bé es pot plantejar respondre, a la crisi, canviant les tornes. Curiosament, per primer cop, França i Alemanya han posat damunt la taula una proposta que sembla apuntar a un nou savoir faire. Ara, quan els gegants europeus apunten tímidament noves maneres, no fem l’orni des d’aquí.