La vaga dels sindicats d'Ensenyament ha posat el conseller Gonzàlez-Cambray en el punt de mira. La decisió d'avançar l'inici del curs escolar va desfermar una reacció furiosa dels sindicats i ja fa dies que li demanen la dimissió. Com anteriorment havien demanat la de Bargalló. Per demanar que no quedi. També la portaveu juntaire al Congrés espanyol li va demanar la dimissió a Cambray via tuit. Li va saltar l'automàtic del no surrender i després va córrer a esborrar-lo. Algú li devia picar la cresta.
La protesta sindical —en un front on ERC havia tingut una significativa presència— posa a prova no només la capacitat de resiliència de Cambray, per extensió la del conjunt dels republicans, habitualment volubles a la crítica.
I ho faran políticament sols. Els Comuns, entre pancarta o aquest Govern, triaran sempre la pancarta. I els cupaires són la mateixa pancarta. La resta de l’oposició, tota, no cal dir que aplaudiran la pancarta encara que tant els faci què digui la pancarta. La posició de Junts no cal dir que és la inconfessable que explicitava la seva portaveu espanyola. Fot-li que és de Reus! Altra cosa és que difícilment algú del Govern trencarà la cohesió interna. Entre d’altres coses per allò d’avui per tu i demà per mi.
Aquesta és la crua situació. ERC té la Presidència però només té 33 dels 135 diputats. Són els liberals de Reus encerclats per carlins de tota mena i condició. Si us veuen febles, us fotran fins el carnet!
Però no és aquest l’únic flanc que posa a prova els republicans. Teresa Jordà també haurà, tard o d’hora, de fermar els matxos si manté la voluntat de fer de Catalunya un país energèticament més sostenible. Projectes eòlics com el Parc de Tramuntana seran contestats, veurem amb quina intensitat. Jordà sembla decidida a fer la feina i no deixar-se intimidar. Ja ho ha dit i repetit, amb fermesa. Ara bé, si la protesta pren cos, es trobarà tan sola com Cambray. A hores d’ara, no només no afluixa sinó que es referma cada dia. Però tot just som al pròleg.
Encara hi ha un tercer flanc que pot sagnar, la conselleria d’Interior que lidera Elena. I tant és si Elena s’apunta èxits indiscutibles com ara la jubilació dels Mossos (amb Rufián executant la demanda a Madrid) o els canvis significatius en la intervenció per a desnonaments o davant les acusacions que exercien els serveis jurídics dels Mossos, que per un incident de no res demanaven anys de presó a qualsevol manifestant. Ha fet més canvis Elena en menys d’un any que tots els consellers en els darrers deu. Però de poc li servirà, serà qüestionat. I el buscaran a la primera de canvi. Només cal atendre el rebombori que li van organitzar per reordenar l’estat major dels Mossos. Fins i tot el van voler responsabilitzar d’encobrir la presumpta corrupció dels anys precedents! Delirant.
La fortalesa de tenir la Presidència no depèn d’una majoria parlamentària inexistent sinó del coratge per governar prenent decisions sense amagar el cap sota l’ala quan baixen seques.
Cambray, Jordà i Elena estan sols. Amb 33 diputats darrere, que si bé estan avesats a aguantar xàfecs estoicament, no destaquen per ensenyar les urpes. Són 33, només 33 i afronten el futur amb una solitud davant els perills accentuada per les legítimes protestes dels agents socials pel que fa a Ensenyament o per les que puguin derivar-se de l’oposició en desplegar un veritable parc eòlic que ara, quan toca implantar, sembla que genera al·lèrgia quan toca a prop de casa.
O ERC demostra convicció i es mostra ferma o els prendran la mida. La fortalesa de tenir la Presidència no depèn d’una majoria parlamentària inexistent (la d’investidura ha estat tan efímera com el nosurrender de Cuevillas i companyia) sinó del coratge per governar prenent decisions sense amagar el cap sota l’ala quan baixen seques.
La fraternitat republicana ha escassejat davant l'adversitat, que li preguntin a Joan Tardà, per citar només un nom. I això malgrat el sòlid lideratge d’Oriol Junqueras i el seu exemple fraternal, que és més excepció que norma. Per a fortuna dels republicans, amb Marta Rovira fan una pinya més sòlida que mai. Aquesta és la principal virtut d’ERC I la seva gran fortalesa. I no serà que no els han intentat confrontar i dividir.
No és una qüestió d’aptituds (al Govern hi ha gent molt preparada), és d’actitud. Junqueras va sobrat d’aptituds però allò que el fa singular és l’actitud. No era Churchill que deia allò de ‘l’actitud és una modesta cosa però és aquella que fa la diferència’?.
Si els republicans amaguen el cap sota l’ala aniran reculant fins a perdre tot crèdit. Si van amb el cap ben alt i no s’arronsen els hi podran tocar la cara. ‘Nadie evita la paliza por salir corriendo’ cantaven els Barricada. És així com aprendran a fer-se respectar i a patir les inclemències. No guanyaran totes les batalles, ni les que guanyin seran sempre sense concessions. Però es faran més forts i fiables, imprescindible quan vols governar i has de governar. En aquestes circumstàncies, o s’hi va sense complexos o et veuen el llautó. I aleshores, ets pell.