Fa vertigen pensar que no hi haurà investidura. I que es consumin un tercer i un quart rebuig a la investidura d’un candidat republicà abocant el país a noves eleccions. Les conseqüències podrien ser desoladores. No ja tant per la imatge de desori que es projecta al conjunt de la ciutadania, sinó per la inflexió històrica que representaria. Si mai —i mai, vol dir mai— s’han repetit eleccions a Catalunya, seria paradoxal que passés ara pel rebuig juntaire a la investidura. Precisament perquè aquests han estat sempre els principals beneficiats de la generositat republicana des de 1980.

Seria més estrany encara perquè la presidenta juntaire del Parlament —malgrat el seu manifest i ferotge antirepublicanisme— presideix l’ens no pas gràcies a l’Esperit Sant sinó als vots de 33 diputats republicans. Els 9 de la CUP no s’hi van sumar perquè, segons van explicar, la presidenta (electa gràcies als vots republicans) està imputada per un presumpte fraccionament de contractes.

Que no seria fàcil estava escrit des del primer dia. La candidata juntaire, que milita en el partit que es proclama campió de la unitat i únic veritablement independentista, ja defugia en campanya la possibilitat d’investir Pere Aragonès. Al final, i amb la boca petita, va acabar dient que sí a desgrat. Es xocant que, malgrat tant proclamar Govern d’unitat independentista, es tanqués en banda a investir, a la pràctica, ningú que no fos ella. O senzillament és que quan parlen d’unitat volen dir uniformitat i quan parlen de votar un president és només si es tracta del seu candidat. Tota la resta són, pel cap baix, il·legítims.

Era xocant que, malgrat tant proclamar Govern d’unitat independentista es tanqués en banda a investir, a la pràctica, ningú que no fos ella. O senzillament és que quan parlen d’unitat volen dir uniformitat i quan parlen de votar un president és només si es tracta del seu candidat

La candidata va sentenciar al final de campanya que guanyava qui aconseguia més escons, no vots. Les enquestes internes de Junts apuntaven a aquesta possibilitat i òbviament s’hi va agafar com a un clau roent. En la darrera entrevista electoral encara va proclamar que les eleccions eren en realitat un plebiscit (sic) entre ERC i Junts. I és clar, vist així, la nit electoral va ser un gerro d’aigua freda a la seu electoral de Junts. Aleshores, desconcertats, malhumorats i victimistes, van resoldre que no havia guanyat ningú, que es tractava d’un empat tècnic. I així es van llençar a explicar-ho. Abans morts que senzills. Ningú va dir res de semblant el desembre de 2017. Una altra evidència que la investidura seria feixuga.

Des de la nit del 14-F, la candidata “nítida”, a les xarxes socials, ressentida pel resultat, no va deixar de festejar la possibilitat de no ser al Govern i va flirtejar amb fer oposició. Tal i com es va veure al darrer ple, aquesta és una pulsió que conviu a Junts amb alegria i entusiasme. El portaveu Albert Batet, més convergent que el monyo de la senyora Ferrussola i un orador més aviat discret —sent indulgents—, va demanar investigar la gestió de la pandèmia. Un peu al Govern i un peu a l’oposició. I això malgrat que l’únic President d’una legislatura agonitzant va ser Quim Torra, gràcies també als vots dels republicans. Aquesta és una circumstància ben insòlita que té aire de tragicomèdia i que serà una constant de la legislatura si no l'engeguen a dida abans de començar.

L’endemà que l’actual presidenta del Parlament fos votada pels republicans en el ple de constitució del nou Parlament, el President Puigdemont va sorprendre advertint que això del Govern no estava fet i que ja es veuria. Era tota una declaració d’intencions que s’ha demostrat premonitòria. Els portaveus i entorn del partit dels campions de la unitat, després d’engegar a pastar fang al PDeCAT, es van mostrar profundament irats per l’acord de republicans i cupaires. Era, segons expressaven, una ofensa. Val a recordar que la majoria del 52% de vots indepes ho és si comptem el 2,72% del PDCAT. Sense aquests vots no hi ha majoria independentista. Clar que per a l’independentisme “nítid” ni cupaires ni republicans són indepes pota negra. Ni de casualitat. Són, tot sovint, traïdors i botiflers. I, en algun cas, s’han de podrir a la presó.

Hi haurà acord i hi haurà nou president, si no és que la pulsió més “unitària” s’imposa i resolen que anar a eleccions és preferible a investir un president republicà a la Generalitat “de merda”

L’actitud del partit dels campions de la unitat ja es veu que augura una legislatura complexa. I tot i així és obvi que millor fer Govern que no fer-ne. Abocar el país a noves eleccions només alimenta les expectatives del PSC d’Illa que ja governa l’Ajuntament de Barcelona gràcies als vots de la extrema dreta i presideix la Diputació de Barcelona gràcies als vots juntaires, submisos i incondicionals a l’ens provincial. Però hi ha una derivada tant o més transcendent si Junts consumés la negativa a permetre que un republicà governi la Generalitat “de merda”, segons expressió d’una popular veu juntaire. Clar que si és tant de merda, per què tant d’interès a ser al Govern?

Si —Déu no ho vulgui— els campions de la unitat no es sumessin a l’acord entre cupaires i republicans i consumessin la repetició electoral, el cisma està servit. Per quin motiu —si és que la majoria indepe sumés— cupaires i republicans haurien d’investir un candidat/a de Junts si aquests prèviament s’haurien negat en rodó a l’inrevés? Després de 40 anys seria un gir argumental tan bèstia que faria inviable la reedició d’un acord. Per no parlar de la campanya electoral que clarament eixamplaria l’esquerda entre uns i altres. O d’un detall que no és menys significatiu: si la presidenta del Parlament, malgrat la seva manifesta aversió als republicans, hagués guanyat el seu plebiscit, fa mesos que seria presidenta precisament amb els vots dels republicans.

Hi haurà acord i hi haurà nou president i ens estalviarem unes noves eleccions que carrega el Diable, en ple juliol. Segur. Senzillament perquè els dubtes que origina fer Govern són més digeribles que les incerteses i l’abisme d’una repetició electoral. Tant per l’incert resultat com per la complexitat afegida a les majories resultants. Això si no la pulsió més “unitària” no s’imposa i resolen que anar a eleccions és preferible a investir —per primer cop en quaranta anys— un president republicà a la Generalitat “de merda”. Que si és tant “de merda” és just preguntar a què ve aquesta rabiola per qui l’ha de presidir o per ser al Govern.