En vida i en plenes facultats intel·lectuals, el Pare Hilari Raguer va rebutjar la invitació de l’extinta Unió Democràtica de Catalunya (UDC) per glossar la figura de Carrasco i Formiguera. El motiu era ben clar, segons va explicar el monjo benedictí, UDC —o almenys aquell Comitè de Govern que el regia— ja no representava, ni de casualitat, els ideals que havia defensat qui va ser la figura més representativa de la democràcia cristiana a Catalunya durant la República, afusellat a Burgos pel Dictador com el General Batet.

El Pare Hilari, potser la persona que més a fons va estudiar la figura de Carrasco i Formiguera (i també Batet), ja no en volia saber res d’UDC i, alhora que reivindicava qui va ser assassinat per Franco el 9 d’abril de 1938, mantenia una estreta relació personal i de complicitat amb el grup del Matí, una colla de militants d’UDC que havien creat un corrent crític als noranta i que van abandonar definitivament les històriques sigles el 2012. Entre aquestes persones hi havia, entre d’altres, en Vicenç Pedret i en Joan Capdevila ‘Capi’, avui diputat republicà a Madrid i un home que sempre ha mantingut una relació de compromís i fraternitat amb Montserrat.

El catòlic devot Carrasco i Formiguera, i en ‘Capi’, sempre han estat homes que han fet seva la doctrina social de l’Església. Lluny dels postulats de la dreta catalana, si més no aquella que va representar la Lliga Regionalista.

Hi ha un antecedent històric que ho il·lustra com cap altre. La Llei de Contractes de Conreus. El detonant històric del 6 d’octubre de 1934 de Lluís Companys. Aquella va ser l’obra mestra del president Màrtir, successor de Francesc Macià. Ambdós van comptar amb l’oposició frontal de la Lliga i de l’Institut Català de Sant Isidre, el sindicat gremial dels terratinents. Per contra, Unió Democràtica va fer costat a Companys i a aquella llei que pretenia fer justícia al camp i que va ser recorreguda per la catalaníssima dreta catalana —valgui la redundància— davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. La mateixa dreta que es va abraçar al Caudillo Francisco Franco i que va sortir a rebre’l entusiasmada quan l’Exèrcit d’Ocupació va entrar per la Diagonal.

La gent d’Unió de la República —republicans de pedra picada— van viure i patir en primera persona la salvatge persecució religiosa que es va traduir en l’orgia de sang de l’estiu de 1936. I, així i tot, van seguir lleials a la República i al president Companys malgrat l’enuig que el diputat Pau Romeva, representant d’UDC al Parlament amb l’esclat de la Guerra, va manifestar al president Companys. Romeva retreia a Companys no haver fet més per evitar els milers d’assassinats, encara que Companys se’n va fer un fart. Fins i tot va salvar in extremis la vida del Cardenal Vidal i Barraquer amb una decidida actuació personal davant els ‘incontrolats’ faistes armats fins a les dents i immersos en una borratxera assassina que tant de mal va fer a la causa de la República.

El Cardenal, que es va convertir al catalanisme per l’odi ferotge de Primo de Rivera, va defensar davant el Papa la legitimitat republicana malgrat haver de fugir de Catalunya, perseguit a mort pels assassins que brandaven la bandera republicana amb tanta passió que la van arrossegar per terra, tacant-la de sang innocent.

El Cardenal Gomà, franquista fins al moll de l’os, mai va perdonar a Vidal i Barraquer el seu catalanisme i defensa de la República. I el va condemnar a morir a l’exili, amb Franco executant el desig. Mai no el va deixar tornar a Catalunya. Com a tants altres.

Carrasco i Formiguera va morir com a catòlic, republicà (com Companys), catalanista i víctima dels extrems. I sempre, sempre, va saber sumar des del carril central. Probablement hauria compartit aquell intent de síntesi que va voler representar Josep Benet, també montserratí, entre la democràcia cristiana i l’esquerra transformadora, a imatge i semblança del compromesso storico italià entre la democràcia cristiana i els comunistes. Podria haver estat una alternativa (rival) formidable al que van representar CDC i CiU.

Carrasco i Formiguera va morir massa jove. Només tenia 48 anys quan el van matar. Però res no fa pensar que hauria deixat de fer el que va fer sempre, compromès amb el país i la seva gent, sumar per Catalunya i la justícia social.