Si la neu no ho impedeix, les nenes i nens tornaran a l’escola després del parèntesi de Nadal. En aquest país, per quatre volves s’han suspès les classes en d’altres ocasions per a gaubança dels més petits.

Però no ha estat la nevada la pitjor amenaça a reobrir les escoles en aquesta ocasió. Doncs no. Són les crides explícites a no fer-ho. Malgrat que s’ha dit i repetit que amb els actuals coneixements no s’hauria pres la decisió de tancar les escoles al març, persisteixen les veus que reclamen no obrir. Aquest error de percepció que va comportar una decisió tan dràstica com tancar les escoles al març -tancament decretat pel Govern espanyol a imatge i semblança de la resta d’Europa- ja el va intentar esmenar el conseller Bargalló entrada la primavera. El conseller, i el seu equip, volien recuperar la normalitat escolar abans d’acabar el curs acadèmic 2019/2020. No se’n van acabar de sortir. Però es van conjurar per fer-ho possible al setembre.

Els vaticinis eren terribles. No van ser poques les veus que auguraven l’Apocalipsi, ni pocs els experts que recomanaven no obrir i que exigien públicament mantenir les escoles tancades. Afortunadament el conseller va tirar pel dret i va assumir el repte d’obrir sí o sí. Era una aposta arriscada. De no haver anat bé, amb tots els focus pendents del resultat, se li haurien tirat a la jugular. Bargalló va entomar l’aposta amb determinació i se la va jugar. Una actitud més conservadora l’hauria permès surfejar. Guanyar temps. El mateix que haurien perdut els escolars. Però va ser agosarat. El resultat no pot haver estat millor malgrat les enormes dificultats. Gràcies, òbviament, també, a l’actitud i compromís de la comunitat educativa en el seu conjunt que va entomar el repte davant la dificultat.

Ara, de nou, tornar a l’escola hauria de ser un repte de país, d’un país tocat per una crisi sanitària que ja ha derivat en crisi econòmica i social. Cap evidència científica, almenys a hores d’ara, fa pensar que la resposta de nens i joves davant el virus hagi canviat, tot i l’aparició de noves soques. En particular la britànica, que asseguren és més contagiosa. El que sí és segur, tan segur com el dràstic increment de les llistes de l’atur, és que aturar les escoles és traduiria en multiplicar la crisi econòmica i social i seguir fent més gran el sot. Aturar l’activitat escolar és aturar mig país quan plou sobre mullat. Se sol dir que més val prevenir que curar. Però el cert és que determinades receptes van més en la línia de mort el gos, morta la ràbia.

Ningú no li agrairà al conseller que no hagi donat el braç a tòrcer i que davant tota mena de vaticinis funestos, davant la plenitud d’una campanya electoral que enverina la gestió de la pandèmia, hagi resolt que s’havien d’obrir les escoles. Com ja va fer al setembre enmig de ferotges pressions per impedir l’obertura i dels pitjors auguris. Jo sí li vull agrair, expressament com a pare d’una nena de sis anys més llesta que la gana i d’un preciós nen de vuit anys que no vull vaguejant per casa cremant el temps davant la tele. Gràcies, conseller Bargalló. I gràcies a tots els que avui tornaran a obrir les aules i a plantar cara a l’adversitat formant i socialitzant el futur.