Vagi per endavant que el Barça que s'ha trobat Laporta és una ruïna, tant esportiva com econòmica. Una altra cosa és pretendre fer responsable Ronald Koeman, com si fos l'ase dels cops, dels resultats d'una plantilla tan mediocre com onerosa.
Deia Cruyff davant Núñez que els milions havien de ser al terreny de joc. El cas és que hi han estat i hi són com mai. Els dispendis més lucratius de tota la història del Barça els patim al camp i dessagnen les arques. Els fitxatges de Coutinho i Dembéle tripliquen el pressupost anual del líder Reial Societat.
Tan desesperat va el barcelonisme que s'aferra al jove Ansu Fati com un clau roent, el nou ‘10’ del Barça (tot el simbolisme), quan és un jugador que davant el Madrid va ser una ànima en pena i que presenta un balanç esportiu real que no té res a veure amb els d'una veritable estrella. La clàusula de rescissió és, però, de 1.000 milions, una bestiesa més. Ningú amb dos dits de front pagaria ni una cinquena part d'aquest import. Ansu Fati, ara per ara, ni remotament és Rivaldo, ni Ronaldinho, ni Eto'o, ni molt menys Messi, que, tot sigui dit de passada, passa amb més discreció que virtuosisme pel Parc dels Prínceps de París.
El veritable problema no és qui governa la banqueta, el drama és una plantilla que, anant bé, pot aspirar a una plaça europea i no necessàriament de Champions, una competició que de fa un lustre retrata totes les seves misèries i accelera una decadència que sembla no tenir aturador
La decisió de fer fora de males maneres l'heroi de Wembley, Ronald Koeman, ni és una decisió valenta ni arregla una plantilla que fa aigües en totes les línies. Només evidencia nerviosisme i desorientació. El comiat de l’holandès, a cop de talonari, és una fugida endavant i la seva substitució interina no garanteix absolutament res. O és que algú pretén fer-nos creure que Sergi Barjuan està més preparat que Koeman? Tampoc l'arribada de Xavi no arreglarà res a curt termini. I vist com aquesta junta directiva ha tractat Koeman i com se l'ha tret del damunt, que es calci Xavi, si és que finalment es concreta el seu fitxatge. Que els pocs recursos disponibles s'inverteixin a la banqueta i no al camp ja és tota una declaració de principis.
El veritable problema no és qui governa la banqueta, el drama és una plantilla que, anant bé, pot aspirar a una plaça europea i no necessàriament de Champions, una competició que de fa un lustre no només deixa en evidència el Barça, retrata totes les seves misèries i accelera una decadència que sembla no tenir aturador. Fa sis anys que el Barça fa el ridícul a Europa, tant que quan ja semblava que havia tocat fons, ha seguit cavant. Veurem si el Barça és capaç de sobreviure a la Lligueta de la Champions o cau estrepitosament en mans d’un indolent Dinamo de Kíev.
Fitxatges com el del Kun Agüero són un mirall i el reflex de l'esdevenidor del club, just allí on van a retirar-se els veterans, tal com Florida és l'asil dels jubilats nord-americans.