Quan la dreta no mostra compassió, no és dreta; és pur falangisme. El mal que està fent Ciudadanos a la convivència és el pitjor que li pot passar a una democràcia. Són els hereus del ressentiment i la nostàlgia. Són els fills de la reacció nacionalista que bategava en una esquerra de tòpics i dogmes, d’una mena de gent amargada, carregada d’odi, que va viure l’acord de Pasqual Maragall amb ERC com la consumació d’una traïció. Aquella carcassa d’esquerra va escollir un voraç cadell de la dreta anticatalanista per liderar el ressentiment: la hiena, una bèstia necròfaga.
Ciudadanos ha tret el pitjor del PP, la dreta sociològica filla del franquisme, perquè l’ha empès a una cursa fanàtica. Tant Rajoy com Aznar pertanyen a la casta d’opositors programats per viure de l’Estat. Rajoy, de l’escalafó noble; Aznar, del plebeu. També és veritat que Aznar va pactar amb Pujol quan va convenir i que fins i tot va procurar un pacte amb ETA. És un Aznar desmarxat i després ressentit, el que encunya un nacionalisme d’Estat de nou ordre, amb olor de naftalina, que troba en la hiena el seu hereu directe. Eren el pa i la gana. La connexió, el fil conductor, era el ressentiment i un nacionalisme carregat d’odi que va trobar en una premsa de Madrid un rabiós i entusiasta acompanyament.
El mal que està fent Ciudadanos a la convivència és el pitjor que li pot passar a una democràcia. Són els hereus del ressentiment i la nostàlgia
Unamuno, a principi de segle XX, ja deia: "Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)". Avui els quatre diaris de la capital espanyola estan perfectament alineats, només discrepen en si és més convenient l’aznarisme de Ciudadanos o el PP de Rajoy, amb el vell diari dels progres (decadent i endeutat) entregat sense manies a les hienes. L’únic missatge en premsa escrita que poden llegir els madrilenys és un relat en què la dreta són les hienes i l’esquerra, Rajoy. La resta són passavolants.
La gran diferència entre els grans mitjans de paper de Barcelona i els de Madrid és que els de Madrid van fer campanya desacomplexada a favor d’Arrimadas el 21-D i que els de Barcelona van fer una campanya acomplexada a favor d’Iceta, una diferència que tampoc és menor. A Albiol no se l’estima ningú per molt que l’home se signifiqués fent punts engrescant els uniformats del "Que nos dejen actuar". Tanmateix, hi ha diferències entre Iceta i Albiol o Arrimadas, per bé que amb tanta estampa al costat de gavines i falangistes sembli un més. "Digue'm amb qui vas i et diré qui ets", fa el refranyer.
Però ni de bon tros tots els correligionaris d’Iceta se senten còmodes desfilant al crit de "Puigdemont a prisión" o el "Yo soy español, español, español". Potser ni ell. Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, s’aguanta les arcades cada cop que veu Iceta enganxat a Arrimadas o Albiol. Però Parlon, com Iceta, té un problema que no és menor. El gruix del seu electorat no se sent interpel·lat pel moviment independentista, just al revés. I tanmateix, no són calcs. El PSOE va arribar a presentar una moció al Congrés per reprovar Saénz de Santamaría per la violència policial l’1 d’octubre, però la va congelar tan aviat com va sortir el Rei, íntim de les hienes, a aplaudir la mà dura.
Quan la hiena ensuma la sang se li activen els sentits. La hiena és capaç de bramar "¡Golpistas!" per qualsevol argument i acte seguit abandonar indignat el Parlament si algú qüestiona Franco
Aquesta premsa continua repetint el tòtem contra el Govern fulminat pel 155 per empènyer i justificar els excessos judicials: "¡Golpistas!" I del gènere en saben un niu. Tant és així que la capçalera degana va ser germanòfila la Primera Guerra Mundial, va defensar la dictadura de Primo de Rivera els anys vint, va ser rabiosament partidària d’Adolf Hitler i Mussolini a la Segona Guerra Mundial i finalment va acompanyar del principi fins al final Francisco Franco. Tota aquesta bona gent, que van executar les més grans matances del segle XX, van merèixer el seu suport incondicional. Aquesta tradició explica que els assemblés tan adequat que un exèrcit d’uniformats repartís estopa a la gent que va anar a votar l’1 d’octubre i que després es fessin forts en la negació de la violència i els ferits. Per això no és estrany que passin de puntetes sobre les agressions de l’extrema dreta als carrers de Barcelona. Si una banda de covards, en nom de la unitat d’Espanya, et clava una pallissa, faran la vista grossa. Aquí, la Hiena Alfa, excel·leix. Interpreta de manera eficaç i implacable la propaganda anticatalanista, sense compassió. Quan la hiena ensuma la sang se li activen els sentits. Si veu una ferida que sagna, hi clavarà veloç la dentegada. La hiena és capaç de bramar "¡Golpistas!" per qualsevol argument i acte seguit abandonar indignat el Parlament si algú qüestiona Franco. Prop de cent cinquanta agressions, ens explicava Jordi Borràs, a data de l’estudi publicat a l’Anuari de Media.cat. Totes impunes, i així continuaran si depèn de la hiena i el seu ramat.
Som davant una involució sense precedents que protegeix un entramat d’interessos gegantins i que ha trobat en l’anticatalanisme ferotge l’argamassa ideològica amb què entretenir la parròquia. Som davant una retallada colossal dels drets i llibertats, i és en aquest punt que hem de ressituar l’embat, tal com apuntava el president del Parlament, Roger Torrent. Aquí hi ha camí per recórrer i espai per créixer i teixir complicitats. El nou exili (Rovira), els nous empresonaments (Turull, Rull, Bassa, Romeva i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell) i la detenció de Puigdemont a Alemanya exigeixen aquest esforç imprescindible si ens en volem sortir. No pas fugides endavant. No caiguem en cap provocació. Ens estan buscant per aquí, ens volen enrabiats i ofuscats, per provocar una deriva en un moviment que sempre ha estat pacífic i democràtic. I així ha de continuar sent. O sumem nous aliats i eixamplem o ens faran passar per l’adreçador i els nostres es podriran a la presó o es faran vells a l’exili.