Un bon dia, un conseller de Política Territorial i Obres Públiques va prendre la decisió d’introduir una clàusula ad hoc per estalviar a Aigües de Banyoles, companyia publicoprivada, el pagament del cànon de comercialització de l’aigua, en contra del que reclamava l'Agència Catalana de l'Aigua. Exactament dos anys i un dia després, just quan finalitzava la clàusula d’incompatibilitat prevista per als alts càrrecs, el conseller en qüestió era nomenat director general d’aquella companyia.
Evidentment aquell favor governamental, a títol onerós, no té res a veure amb la posterior decisió d’Aigües de Banyoles de fitxar el conseller en qüestió, el mateix que els havia eximit de pagar religiosament el cànon. M’estalviaré alguna broma de mal gust que justificaria que Aigües de Banyoles necessités imperiosament l’exconseller de la Generalitat. O que el cas tingui res a veure, òbviament, amb el clàssic de les portes giratòries dels patriotes Aznar, González o Borrell, només per posar tres exemples d’una llarga llista de prohoms que després d’afavorir els interessos de grans companyies s’asseurien, molt pocs anys després, als seus consells d’administració cobrant una pastarrufa indecent per gratar-se els ous. Tant se’ls grataven que algun d’ells, com el socialista Felipe, confessaven estar avorrit de no fotre ni brot. Només cal veure com va d’atabalat Pepe Borrell, una de les vedets de l’anticatalanisme pur i dur, la causa a què dedica el seu temps amb sou a càrrec d’Abengoa, una de les de l’Ibex.
De tan sobrat com anava, feia befa dels seus companys de partit al Govern i es feia passar per l’amic del president. Ningú no ho entenia, però se li tolerava. De tan sobrat com anava, no se n’amagava pas
El nostre ínclit conseller acaba de presentar ara un nou llibre, un més, que de ben segur no tracta de satisfer la seva immensa vanitat, com algun altre que ha signat, tampoc destinat a la seva glòria més gran. El nou, el paga l’editorial Península (Planeta) i li ha permès iniciar un tour mediàtic de promoció compatible amb la seva agenda com a principal responsable d’Aigües de Banyoles. El nostre conseller és un home d’immensa capacitat i talent, mai demostrada però sempre atribuïda. Tant pot escriure llibres exemplificants —o signar-los, si més no— mentre gestiona una companyia que va afavorir econòmicament, com ser en un govern i fotre-se’n alhora. De tan sobrat com anava, feia befa dels seus companys de partit al Govern i es feia passar per l’amic del president. Ningú no ho entenia, però se li tolerava. De tan sobrat com anava, no se n’amagava pas. També va entrar sobrat a l’Audiència Nacional, com si fos la seva plaça de toros, ell que és tan fan de la fiesta nacional. Com sobrats van entrar al Tribunal Suprem aquells sobre els quals no pesava cap mena d’acusació perquè la seva implicació i responsabilitat només arribava a les astracanades verbals mentre es miraven els toros des de la barrera, exigint al torero que arrisqués més davant del toro.
En el tour promocional de D'herois i traïdors s'hi han implicat de valent alguns mitjans, incloses les principals capçaleres de Barcelona, que són també les que es van significar en l’àrdua campanya contra l’1 d’octubre, denunciant els efectes devastadors sobre l’economia catalana amb una acarnissament especial per l’anomenada fuga d’empreses, una fuga que esperonaven els mateixos que posaven el crit al cel en un exercici de bomber-piròman desacomplexat. Fins i tot un director d’un diari nostrat en va apadrinar la presentació. Cap sorpresa i res a dir, perquè cadascú és lliure d’implicar-se en primera persona en allò que li plagui, només faltaria. Ara, el que no em deixa de sorprendre és que en les entrevistes que s’han fet al director general d’Aigües de Banyoles no se li preguntés, ni una sola vegada, per la seva flamant ocupació. Ni una paraula. Per contra, precisament Junqueras, qui era conseller d’Economia, va ser un dels noms assenyalats específicament per aquests mateixos mitjans com a responsable principal del cataclisme econòmic que, segons ens deien, assolava Catalunya per la dèria de voler que els catalans votessin l’1 d’octubre. Cap d’ells no va parar esment que l’avui director general d’Aigües de Banyoles era aleshores el conseller d’Empresa, just quan aquests mateixos mitjans s’esquinçaven les vestidures per la massiva fugida d’empreses, segons ens revelaven tossudament un dia i un altre. Mai no es va preguntar sobre la presumpta fugida d’empreses al conseller d’Empresa. Com si no anés amb ell. De fet, a data de 27 d’octubre de 2017, els mitjans el presentaven així: "Santi Vila, la última esperanza blanca del nacionalismo de seny".
Hi ha persones honrades a la presó per les quals hauries de tenir un mínim de respecte. Satisfer el teu ego a costa del patiment dels altres és propi de miserables
Esclar que tampoc mai no se li va preguntar, quan era conseller de Política Territorial i Obres Públiques, què se’n van fer, dels milers de milions que va anunciar pomposament que havia arrencat al Ministeri de Foment per invertir en Rodalies. No en va arribar ni un. Però això sí: el nostre conseller va poder lluir a les portades dels mitjans el titular triomfant, la renovada estafa. Tampoc aleshores va assumir cap mena de responsabilitat per deixar-se entabanar —quan es va constatar que ni cinc de calaix— si no és que només pretenia entabanar els soferts usuaris de Rodalies, una hipòtesi que encara seria molt pitjor. Caldrà admetre, no obstant, la traça del personatge. No és a l’abast de tothom, lluir el tipet amb fatxenderia i aura de solvència contrastada sense encertar-ne ni una. Com caldria reconèixer que és de nota l’habilitat per mantenir-se dins d’un govern, guanyar-hi fins i tot pes i protagonisme, amb el favor i protecció del president, i alhora conspirar sistemàticament i obertament per avortar el principal compromís polític d’aquell govern (fer una consulta). O filtrar el contingut dels debats al si del Consell Executiu, que són deliberacions secretes, a periodistes amics, amb tota impunitat i desvergonyiment. Tot mentre es postulava obertament per cap de cartell electoral i mentre alhora el promocionava i festejava l’establishment, erigit en el seu club de fans.
S’ha de tenir la cara molt dura. I cap escrúpol. Mentre tu vas fent presentacions llançant dards contra els que no poden defensar-se; mentre t’abraces al president espanyol i somrius condescendent als que es vantaven d’haver empresonat les persones amb qui vas compartir Govern; mentre et passeges per platós contant la teva mesquina veritat i alhora tens la barra de retreure que no t’hagin pagat la fiança mentre cobres d’una companyia que gestiona un bé públic i que vas afavorir des del teu càrrec, també públic. Hi ha persones honrades a la presó per les quals hauries de tenir un mínim de respecte. Satisfer el teu ego a costa del patiment dels altres és propi de miserables. O vas perdre l’ànima fa molt de temps, o la vilesa i la vanitat t’han consumit. Només un llimac s’arrossega tant.