Fa dos anys i mig, quan Meritxell Serret va acceptar la proposta d’Oriol Junqueras i Marta Rovira de ser consellera d’Agricultura, poc podia imaginar que avui seria a Brussel·les, refugiada a la capital belga fugint de la injustícia espanyola. Encara no sabem, del cert, quina serà la resolució final de la justícia belga (si Espanya cursa una tercera euroordre) però el que resulta frapant, a ulls de qualsevol espectador, és que mentre Serret viu en un modest pis a Bèlgica, els altres diputats electes que van comparèixer davant el jutge Llarena (consellers del Govern de l’1 d’Octubre) s’estiguin podrint en una presó merdosa al cor de la Manxa. Si et toca un jutge europeu, ets al carrer; si et toca un jutge espanyol, presó incondicional, excepte si ets un violador en grup.
Passen els dies i el govern de Pedro Sánchez no mou fitxa. El cap de files pansit d’aquest PSOE que fa anys i panys que arrossega els peus per terra, com una ànima en pena, és una versió edulcorada del nacionalisme caspós que representa el PP. Tampoc val a oblidar que Sánchez va intentar, primer, un pacte amb la versió més salvatge del nacionalisme espanyol, Ciutadans, que són aquells que surten corrent quan el Parlament de Catalunya condemna el franquisme. Si mai et penses que el futur no pot ser pitjor, sempre tens a Albert Rivera per recordar-te que la maldat és infinita. Sánchez (i el PSC) ha passat d’abraçar Rivera a ser investit amb els vots d’ERC, Junts per Catalunya/PDeCAT, PNB i Bildu. Com a exercici de funambulisme polític no està pas malament. L’odi cec de la dretota falangista blanqueja les frivolitats d’Iceta. Tan cert com que el PSOE, si som rigorosos, no és el PP ni Ciutadans. Jordi Cuixart ho explicava molt bé quan situava el PSC en el camp del catalanisme, si més no en alguns aspectes com l’escola catalana i la immersió.
Sense el coratge, entusiasme i compromís de conselleres com la Meritxell Serret no hauria estat possible una jornada com l’1 d’Octubre
Ernest Maragall ha nomenat Meritxell Serret delegada del Govern a Brussel·les. Veurem ara com reacciona el govern de Pedro Sánchez davant un nomenament que és escrupolosament legal. La Serret pot fer un paper extraordinari a Brussel·les. El seu nomenament és un acte de justícia tant com d’internacionalització d’un conflicte d’arrel estrictament democràtica, com ho demostra la seva situació respecte a la dels companys que són a les presons espanyoles. Tota vegada que posar la Delegació de Brussel·les en mans d’una dona (les represaliades són sovint les grans oblidades) treballadora, discreta, solvent i humil és una decisió que demostra l’astúcia del conseller Maragall, un home bregat en mil batalles i que és el viu reflex d’un republicanisme que juga a sumar per guanyar. Serret també ens ajuda a recordar la situació de dues dones empresonades a Alcalá Meco, la Carme i la Dolors, que hi són per un estricte acte de revenja del magistrat Llarena, en desobeir ―i aquesta sí que va ser una desobediència de debò― la suprema voluntat d’un inquisidor que manté tancat mig Govern del país (i la presidenta del Parlament) per participar i votar la investidura tristament fallida de Jordi Turull.
Sense el coratge, entusiasme i compromís de conselleres com la Meritxell Serret no hauria estat possible una jornada com l’1 d’Octubre, el moment més digne que ha protagonitzat aquest país en els darrers 40 anys. En nom de tants, gràcies per ser-hi, gràcies per tot. No hi haurà llibertat fins al dia que et puguis passejar pels carrers de Vallfogona i somriure als veïns i veïnes que no ploren per un poble que lluita, lluiten per un poble que plora la teva absència i la de tots i cadascun de vosaltres.