El cop judicial i policial al referèndum del 20 de setembre va ser un punt d’inflexió. Des de la irrupció de la Guàrdia Civil, armada fins a les dents, fins a l’aquarterament d’Oriol Junqueras van evidenciar que l’Estat anava a totes. Si algú tenia algun dubte de què volia dir Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, quan sentenciava "el referèndum no se va a celebrar. Ni urnas, ni papeletas", les imatges i les detencions ho van clarificar ràpidament.
No va ser un cop menor a la logística. Algunes de les detencions van ser ben estridents, volien intimidar, generar pànic. A Josep Maria Jové, secretari general de Vicepresidència, el van literalment assaltar, segrestar, a la carretera. La seva detenció va córrer com la pólvora. La seva i la dels altres detinguts, com Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda. Fins i tot es va arribar a donar per detingut Pere Aragonès, aleshores secretari d’Economia.
Alguns periodistes, ben informats, li van cantar les absoltes a l’1 d’Octubre, el mateix 20 de setembre a primera hora. Enric Juliana, delegat de La Vanguardia a Madrid, va ser molt contundent i va exigir al Govern de Catalunya que admetés públicament que l’1 d’Octubre s’havia acabat. Tant de temps a Madrid té aquestes coses. La desconnexió entre allò que es diu als despatxos de la metròpoli i allò que es viu a territori comanxe. Bon professional (el rotatiu degà de Barcelona és un gran diari) que com a vident no es guanyaria la vida.
La reacció ciutadana va ser espectacular. Tothom ho va poder veure. Però com es va viure a Palau i a Vicepresidència? El Govern es va parapetar rere els murs gòtics de plaça de Sant Jaume. I pràcticament no se'n va moure. Hi havia por a noves detencions. Fins i tot que s’assaltés el Palau. El president Puigdemont tenia raó d’estar espantat. Ell mateix i els seus col·laboradors més propers no havien deixat d’especular amb un assalt de Palau amb helicòpters de la Guàrdia Civil, entrant pel Pati dels Tarongers, que s’endurien el president. La paranoia feia dies que vivia instal·lada a Palau.
L’únic membre del Govern que es va decidir a abandonar Palau per anar a Vicepresidència va ser Oriol Junqueras. I ho va fer a peu, a primera hora de la tarda, travessant la gernació entre aplaudiments i visques. Només entrar a l’edifici ja va tenir una primera topada amb el principal responsable de l’operatiu que li va barrar el pas advertint ‘aquí mando yo’ a qui Junqueras va respondre: "No, qui mana soc jo en aquest edifici que en soc el titular i vicepresident". Junqueras va conversar amb tot l’equip de la planta sisena i va donar ànims i escalf a tot el personal que feia hores que convivia amb uniformats i agents de paisà de l’institut armat. En baixar, a peu de carrer, va adreçar unes paraules als congregats i d’aquí va partir a les dependències d’Hisenda on hi havia de trobar, detingut, Lluís Salvadó, custodiat per la Benemèrita.
Superar el cop del 20 de setembre va ser possible per aquella resposta ciutadana de primera hora que va fer revifar un ànim colpit per la por i per la caiguda d'alguna de les persones clau en la logística. I, sens dubte, per l'existència d'un comandament únic que operava autònomament. Sense la creació d'aquest ens hauria estat inviable l'1 d'octubre. Però com en totes les conjuntures clau també calen persones que facin un pas endavant, persones que carreguin els neulers quan aquest ha embarrancat. En aquest cas, una dona, Marta Rovira, en va agafar les regnes. Ella, per damunt la por que havia atemorit propis i estranys, va recuperar el tremp col·lectiu. "Som-hi!", ens va dir. Damunt les seves espatlles es va assentar el dia després.
Marta Rovira, amb Oriol Junqueras, subratlla al Tornarem a vèncer la importància d'aquest comandament únic, cosa que contrasta amb l'amnèsia selectiva, el messianisme i la rancúnia d'altres llibres captius de l'egolatria. Rovira en pot parlar amb autoritat, va ser l’ànima de la recta final de l’1 d’octubre i de l’esforç col·lectiu i solidari d’un estat major eficaç i transversal, cohesionat al voltant de la voluntat de celebrar la votació democràtica.
Hi ha moltes lliçons a aprendre d'aquells dies. De les més transcendents: quan hi ha un objectiu compartit, una lluita compartida, que cohesiona un grup dirigent i conjura la ciutadania, la força resultant és molt poderosa i fins imbatible. Per contra, una llista electoral ni tan sols cohesiona les persones que n'integren el Govern.
Els grans reptes no són fruit de la improvisació, ni de generació espontània. Són la suma d'una intel·ligència tàctica i estratègica i de l'acumulació de forces alçant la bandera democràtica i la força de la raó fins a l'extenuació. És així i no de cap altra manera que es va construir l’1 d’octubre i que aquell 20 de setembre, en lloc de ser el certificat de defunció que exigien alguns periodistes, en va ser tot un revulsiu.