Paco Gas és alcalde de Roquetes i un dels primers edils independentistes dels Països Catalans —si no el primer— a ser escollit en una llista obertament independentista. Era el 1991 i va irrompre a l'Ajuntament de Roquetes com un far de tramuntana. En tot l’Ebre no hi havia aleshores cap altre regidor obertament independentista, mentre que avui l’Ebre és un territori exemplarment independentista. Si hi ha persones que amb la seva trajectòria il·lustren un projecte i com aquest ha sortit de la marginalitat fins a lluitar per l’hegemonia és precisament Paco Gas.
No ens hauria d’importar tant què dirà el Paco Gas davant el jutjat de Tortosa —que no en tinc ni idea— com el que va fer i dir quan tocava posar tota la carn a la graella. L’alcalde de Roquetes serà jutjat aquest dilluns pel referèndum de l’1 d’octubre, que tres anys més tard segueix ben viu als tribunals. Mentre l’exministre Illa fa del passar pàgina la seva proposta de futur, en un exercici de cinisme i amnèsia exasperant, alcaldes com el de Roquetes compareixen al jutjat per desobediència i malversació.
El que hem de valorar prioritàriament del Paco (i d’altres companyes i companys) és una trajectòria exemplar, constant i admirable. I també, per la seva significació històrica, la seva actitud vital l’1 d’octubre, quan ens jugàvem els quartos, que és precisament pel que el jutgen i el volen penar. Açò és, anar-hi quan tocava. Anar-hi quan era necessari. Anar-hi quan era imprescindible ser-hi per reeixir, que és exactament el contrari del que sentim habitualment d’aquest subgènere que ha proliferat de fa tres anys: els milhomes. Picar-se el pit fanfarronejant i esgargamellar-se a l’espai sideral és la conducta més estèril, reactiva i fal·laç possible, actitud a la qual s’han abonat els que s’han erigit com a guardians de les essències, els que s’han atorgat l’autoritat moral de jutjar i estripar a tort i a dret i que ara reparteixen carnets (tan estèrils com a l’ús) d’autenticitat com qui emet un certificat.
Al final el que compta no és tant si en una sala fem un o altre paper si no el paper que hem fet quan de debò s’ha jugat el partit. El que m’importa del Paco és que hi va ser quan hi havia de ser, com el primer, al costat dels veïns, defensant que votar és un dret i exercint aquest dret
Anant al que ens incumbeix (obviant les misèries), el primer dels delictes pels quals jutgen l’alcalde de Roquetes és no fer cas de la prohibició de fer un referèndum al municipi, un tipus penal (convocar un referèndum) que no contempla el Codi Penal espanyol perquè va ser despenalitzat expressament el 2005 amb Rodríguez Zapatero a la Moncloa. La pena prevista era de tres a cinc anys, una penalització infinitament més benèvola que el delicte de sedició que va permetre condemnar els presos de l’1 d’octubre, de deu a quinze anys de presó. Més el de prevaricació, que comporta una pena de dos a sis anys de presó. Aquest no ha canviat i també és la via que ha servit per extorsionar directament a desenes de persones per uns imports milionaris. Els milions suportats fins ara pel conjunt del moviment independentista són un càstig econòmic enorme, si hi afegim els costos dels processos judicials (sobretot honoraris), estem parlant d’una quantitat que supera de llarg el pressupost anual d’ajuntaments de capital de comarca.
No sé pas què dirà el Paco davant el jutge i espero i entenc que es defensarà el millor possible. Encara que també entendria una actitud guerrera. O passiva. Perquè al final el que compta no és tant si en una sala fem un o altre paper si no el paper que hem fet quan de debò s’ha jugat el partit. El que m’importa del Paco és que hi va ser quan hi havia de ser, com el primer, al costat dels veïns, defensant que votar és un dret i exercint aquest dret. De poc serveix reclamar un dret si arribat el moment no estàs disposat a exercir-lo amb totes les conseqüències.
Del Paco podria recordar aquí una trajectòria militant que arrenca de les catacumbes de l’independentisme, podria dir que és una bona persona, podria afirmar (n’estic convençut) que, tornat a arribar el moment, serà dels que no només no fallarà, sinó que tornarà a estar al capdavant predicant amb l’exemple i que, alhora, serà comprensiu i indulgent amb els que tinguin un compromís més lax, podria dir que seguirà treballant per sumar i ser més forts i podria dir que és un home que s’estima a la gent i que ha dedicat tota la seva vida a fer de la independència un projecte tangible. I tot és o seria veritat.
I també espero poder dir que ara ha tingut a totes les companyes i companys al costat, que els seguirà tenint i que sigui quina sigui la condemna, ens tindrà a tots responent per ell com un de sol. Perquè és així també, a través del compromís i la solidaritat, que ens fem més forts i que llancem un missatge de futur determinant: mai no deixem ningú a l’estacada.