Al costat de les gestes de Kílian Jornet, hi ha un nom que ha brillat amb llum pròpia els darrers anys. Mingote s’havia erigit en el millor alpinista —himalaista— en una terra de grans alpinistes. L’afició al muntanyisme a Catalunya ve de lluny i significats muntanyistes eren eminents personatges com Pompeu Fabra o Joan Coromines, aquest darrer, el primer home a trepitjar el penúltim cim verge dels Andes, el Cerro Blanco, que va rebatejar com Olonquimini, recuperant el nom indígena.

Mingote estava decidit a polvoritzar allò que fins fa quatre dies estava només a l’abast de la trajectòria vital dels millors alpinistes. Mingote s’havia plantejat fer-ho en 1.000 dies, un termini gairebé insultant. Això és, trepitjar els catorze vuit mils de l’Himàlaia en menys de tres anys. A un ritme de cinc cims per any, una proesa estratosfèrica, per quan només alguns dels alpinistes posseïdors dels 14 cims havien estat capaços de fer-ne dos el mateix any. Òscar Cadiach, el primer català a fer els catorze 8.000 sense oxigen, no en va fer mai més d’un per any. El primer el 1984, el Nanga Parbat, el cim dels alemanys. El darrer, el 2017, el Broad Peak, el dels austríacs. Fer els catorze en menys de tres anys és com baixar, de cop, tres dècimes el rècord del món dels cent metres llisos. O fer la marató amb un registre que s’avança deu anys a la progressió natural.

L’epidèmia de la Covid va obligar Mingote a suspendre el projecte quan portava un ritme frenètic, sis en un any. La Covid va esberlar el somni, però l’esperit de superació que l’empenyia va fer que acceptés una proposta sobrevinguda, liderar una expedició per trepitjar l’últim cim de vuit mil metres que es resistia a ser vençut a l’hivern, l’imponent K2. El colossal cim dels italians (ara dels nepalesos, un canvi de paradigma històric) és l’únic que es mantenia verge davant l’escomesa de l’alpinisme modern, majoritàriament occidental, infinitament més preparat i amb una disposició de recursos, inclosa la tecnologia, que ni remotament estava a l’abast dels pioners. Un K2 que precisament va tenir en Cadiach un dels artífexs d’una de les gestes mundials de l’alpinisme, quan la seva expedició va culminar la Magic Line, la variant més difícil (exposada) al vuit mil més complicat. Només Jordi Corominas va fer cim en aquella expedició mentre Manel de la Matta perdia la vida en el descens al costat de Cadiach.

Mingote ha deixat la vida fent allò que l’apassionava, escalar muntanyes, intentant superar-se, assumint uns riscos personals impensables per a la majoria de mortals

Com tants altres alpinistes extrems, Mingote ha deixat la vida fent allò que l’apassionava, escalar muntanyes, intentant superar-se, assumint uns riscos personals impensables per a la majoria de mortals, exposant-se cada vegada una mica més per fer allò que mai ningú abans havia ni tan sols gosat intentar. I com tants altres, ha mort en el descens, sempre potencialment més perillós. Recordo una entrevista a la revista Desnivel al primer rider que volia baixar íntegrament el K2 amb snow. El xerpa que l’acompanyava, un cop assolit el cim penosament, li va dir i repetir que abandonés la boja idea, que es mataria. La resposta va ser "morir no és tan important". I efectivament, tot just iniciat el descens va caure i mai més se n’ha sabut res.

L’addicció al risc, a l’aventura, és inherent a l’esport extrem. Són pocs els alpinistes extrems que ho deixen i ho poden assaborir davant els que hi deixen la vida. En el cas de Mingote, una vida fecunda, com a inveterat militant sindicalista, amb Avalot, una heterogènia generació de sindicalistes que va canviar, des de la base més jove, la fesomia partidista de la UGT en incorporar-hi nombroses quadres que provenien de l’independentisme i, en particular, d’ERC. Val a dir que aquest no era el cas de Mingote, que va ser durant set anys l’alcalde del PSC a Parets del Vallès. Una rara avis, perquè curiosament quan va trepitjar l’Everest, el 2003, hi havia desplegat una estelada, un gest sorprenent davant el seu currículum polític. I allí dalt, al cim del món, no hi ha cap botiga de souvenirs on te n’ofereixen una per fer-te una foto. Tot allò que es fa al cim del món és premeditat, estudiat i pensat ja no des del camp base, sinó, mesos abans, quan es planifica l’expedició. En una altra ocasió va desplegar una pancarta reclamant una jornada laboral de 35 hores o va lluir l’anagrama d’Avalot. O fent proselitisme de la seva dedicació a persones discapacitades.

Era un atleta formidable en una modalitat, l’alpinisme, que ofereix una longevitat inusual al màxim nivell. Mingote hauria fet 50 anys aquest 2021. I li quedaven molts anys per dedicar a l’alpinisme de màxima dificultat, per plantejar-se nous reptes que de ben segur haurien estat proeses. Era el que havia escollit després de deixar l’alcaldia de Parets el 2018 i la política de partit, del qual no en va renegar mai, però del qual va ser un espècimen singular. Mingote ha estat un esportista excepcional, no només com a alpinista: si bé en aquest àmbit excel·lia i amenaçava de fer a miques tots els registres anteriors. Però també ha estat Mingote un home amb una profunda consciència social, un home que aquests dies recordaven prohoms socialistes, des de Pedro Sánchez a Salvador Illa. Però alhora sindicalistes d’Avalot, com Cesc Poch, militant independentista, o d’altres com Carlos de Pablo, secretari general de la UGT del Baix Llobregat i junquerista de pedra picada. I probablement tots ells se l’han sentit una mica seu. Tant com les muntanyes que li havien robat el cor i que finalment li han pres l’ànima. Fa de mal dir què significa morir pels teus somnis, per una passió difícil d’entendre quan passa per exposar la vida. Per tot el que deixes enrere. L’eterna pregunta existencial vinculada a l’instint de superació de la condició humana, d’alguns humans, si més no.

Catalunya ha perdut un home excepcional. Descansa en pau, que la terra et sigui lleu.