És un anacronisme que a Catalunya s’hagi estat incapaç de vertebrar un sindicat nacional i de classe que pogués competir amb les centrals majoritàries, CCOO i UGT. Al contrari que al País Basc, o fins i tot a Galícia, amb una forta implantació del sindicalisme nacional, el sindicalisme genuïnament autòcton ha estat orfe.
A Galícia hi ha la CIG, amb prop d’un 20% de la representació sindical, que no és pas una xifra modesta. I al País Basc tenen una clara hegemonia de les centrals sindicals ELA (41,68%) i LAB (19,20%), aquesta darrera fundada per homes com el mític Jon Idígoras, el 1975. Entre ambdós sindicats, són avui a prop de sumar els dos terços de la representació sindical, relegant CCOO (18,31%) i UGT (10,41%) a tercer i quart sindicats del país. Aquesta majoria sindical basca es veu reforçada pel concurs dels sindicats sectorials, agrícola i a l’ensenyament. Pel que fa a Navarra, LAB i ELA-STV segueixen progressant i estan molt a prop de superar la representació d’UGT i CCOO.
L’hegemonia històrica del centre dreta nacionalista i la debilitat de l’esquerra independentista expliquen aquesta notable mancança a Catalunya. Davant aquest dèficit de país, l’esquerra nacional va apostar (en temps de Carod-Rovira) per allò que Junqueras avala com la necessitat d’amarar de republicanisme tots els actors socials i econòmics (allò que en deien ‘entrisme’), en aquest cas a la UGT, una aposta estratègica que va permetre la fundació d’Avalot, una mena de secció juvenil de la UGT, amb la connivència de l’aleshores secretari general de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez. No val a oblidar que Álvarez, durant els anys 2013 i 2014, es va fer un tip de fer actes al Baix Llobregat a favor del dret a decidir. I va fer emprenyar, de valent, la direcció del PSC.
Anys després, l’aposta d’Avalot no es pot dir pas que no fos un èxit. Un d’aquells joves que procedien de l’univers independentista, Camil Ros, és avui el president de la UGT. Cesc Poch o les germanes Pelay n’han ocupat llocs de responsabilitat.
Dolors Bassa era la secretària de la federació gironina de la UGT. I el conseller Chaquir el Homrani, també. Bona part d’aquests han ocupat llocs de responsabilitat al Govern de Catalunya en el darrer cicle polític. O què no dir d’un tipus com Carlos de Pablo, secretari general de la UGT al Baix Llobregat. Un home coratjós que desprèn una humanitat tan immensa com la seva corpulència. El dia que Junqueras va tornar a trepitjar Sant Vicenç dels Horts ell hi era. Els ulls entelats el delataven, emocionat com ningú. Junquerista a matar.
Hi ha molt bona gent a la UGT, que fa un feina que excel·leix. No només el Pablo. El cert és que aquell sindicat que antany era un apèndix del PSC és avui infinitament més transversal. Però aquesta progressió no ha impedit que en els moments més complexos del procés, quan més calia comptar amb les centrals sindicals, no hi fossin o que hi fossin arrossegant els peus. Per això les vagues o aturades de país sempre han patit del mateix llast: la falta d’implicació del sindicalisme. Convocar aturades laborals amb els sindicats xiulant era i és un hàndicap tan evident que va hipotecar la força i dimensió de la vaga. I és així que, per exemple, als polígons industrials va tenir una repercussió ínfima.
Però potser les coses comencen a canviar. L’emergent Intersindical acaba d’escollir Sergi Perelló com a secretari general. I escoltar-lo en les entrevistes que ha fet aquests dies és un plaer. Parla amb criteri, amb ambició però tocant de peus a terra. Amb compromís i determinació però defugint les astracanades. Parla un home sensat, conscient dels dèficits que llasten el procés independentista i de la imperiosa necessitat d’enfortir les seves mancances. I una de les prioritàries és, sens dubte, enfortir el sindicalisme nacional i de classe. Hi ha un independentisme que segueix en la inòpia i és incapaç de fer-se seva aquesta aposta. Tot això del món sindical els agafa molt lluny, sovint amb aversió.
Dit i fet, ens calen molts Carlos de Pablo. Però molts. Tenir homes com ell és imprescindible. Però, alhora, i cada dia més, també ens calen unes centrals sindicals compromeses amb un horitzó republicà. Com la Intersindical, sens dubte. Sense cobrir aquest flanc el moviment independentista mai no podrà aspirar a mobilitzar el món del treball. I per guanyar, aquesta també és una assignatura pendent.