La societat civil va irrompre a les darreres eleccions per demanar el vot per a Junts per Catalunya de manera diàfana. Alhora va deixar ben clar que no reconeixeria una victòria d’Oriol Junqueras. I, finalment, en el comunicat fet públic, també abominava d’acords amb els comuns, en direcció contrària a la majoria social i política del 3 d’octubre, a la qual cada cop apel·len més actors civils i polítics de l’arc independentista i sobiranista.

Ara, aquesta mateixa societat civil que va demanar el vot per al 21-D exigeix al govern de Torra que implementi la república tant sí com no en dos mesos o que convoqui eleccions. Probablement, tenen legitimitat per exigir a Torra la república. Van demanar el vot de manera contundent per a la seva llista; així doncs, havent expressat el seu suport en plena contesa electoral, és comprensible que ara se sentin legitimats per exigir això o allò. Val a dir, també, que no tenen ni la més remota idea de com fer-ho. O almenys no verbalitzen com ho farien ni amb quins suports. Només sabem la seva posició a les municipals, específicament a Barcelona, amb una clara simpatia per un candidat i la seva estratègia electoral. Aquí tampoc hi ha cap pla per implementar la república; únicament hi ha un pla o estratègia electoral que branda la unitat (efectiu i contrastat ariet electoral) i accentua el cabdillisme (“Jo sóc el camí”) fins al paroxisme.

Essent honestos, per aquesta societat civil el govern de Torra mai no hauria d’haver nascut. No són pas els únics; un sector dels principals actors polítics independentistes el va acceptar a contracor. Consideraven —talment ho van expressar al seu dia— que calia anar a eleccions, novament; la qual cosa, de fet, tornen a demanar ara. L’especulació constant sobre una nova convocatòria electoral no ajuda a estabilitzar res. Potser sí que acabarem amb eleccions. I, si és el cas, potser també ha arribat el moment que aquesta societat civil faci el pas que sovint alguns sectors interns han demanat i debatut internament i es presenti a les eleccions. És legítim. I, al final, és més honest anar a cara descoberta i no per candidatura interposada.

Al seu dia va existir un projecte polític, la Solidaritat de López Tena i Uriel Bertran, una opció tan legítima com qualsevol altra. Una altra cosa és la sensació de déjà vu. Torna aquell esperit? Cada cop hi ha més indicis que es va perfilant, ara amb una versió 2.0 d’allò que va néixer, en paral·lel a Reagrupament, en la darrera fase del tripartit i com a reacció nacionalista a aquest. El desconcert i la desorientació d’aleshores van propiciar un creixent populisme. Avui, hi ha unes condicions molt semblants, la falta d’un diagnòstic compartit (tot i que cada cop més es van apropant posicions) i la falta d’una estratègia compartida (tot i que s’hi està treballant a contrarellotge) alimenten el populisme i el messianisme. També va ser aleshores, amb el tripartit, que va néixer Ciutadans, la mateixa reacció, la mateixa pulsió, però exactament als antípodes. Ambdós comparteixen el “com pitjor, millor” i ambdós reprodueixen un mateix fenomen: els seus capitostos se situen a l’extrem de la gent a qui diuen que representen o tal vegada representen, no pas en la centralitat.

Sigui com sigui, convocar eleccions és potestat d’una sola persona, el president del Govern. Només ell les pot convocar. Ningú més. Fa de mal dir què aporten i quina solució són (possiblement més controvèrsia, més confrontació), si no és que, més que una solució, són una fugida endavant. Sigui com sigui, és evident que anar a la processó i repicar campanes no només és impossible, sinó que aprofundeix encara més el missatge de desconcert.