Sonreíd, porque vamos a ganar. La frase és d’Arnaldo Otegi i ja no sé on l'hi vaig sentir per primera vegada. Però l'hi recordo, almenys en una ocasió, a la presó de Logroño estant, en saber-se la condemna a deu anys de presó a Rafa Díez Usabiaga, dirigent del sindicat LAB (avui segon sindicat basc) condemnat pel cas Bateragune. Otegi i Usabiaga eren dos dels dirigents que propugnaven, des de feia anys, un canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale. Desterrar la violència i emprendre "el camí de la pau cap a la independència". 

El cas és que, paradoxalment, els van empresonar precisament per aquesta aposta política. Tant per un afany d’escarni i venjança com perquè l’Estat volia l’esquerra abertzale a la muntanya, en el ‘com pitjor millor’, aferrats a maximalismes i a una confrontació que els arrossegava pel camí del pedregar. Dels errors se n’ha d’aprendre si es vol avançar. Les persones, els moviments, els col·lectius, les societats que se’n surten fonamenten el seu èxit precisament en aquest aprenentatge i en la cohesió. Arnaldo Otegi i l’experiència que l’amaren certifiquen que ‘com pitjor, pitjor’. Aquí o allí. Abans, ara i sempre.

Deia Otegi: "Sonreíd, porque vamos a ganar", malgrat que era a la presó i malgrat que l’Estat els havia condemnat precisament per propugnar un canvi que era alhora una estratègia de seducció. El més fàcil hauria estat deixar-se endur per la provocació, caure en el parany i la temptació de tornar a ballar-la, a una confrontació que lenta però inexorablement anava arraconant l’esquerra abertzale. Volien que llancessin al foc aquella branca d’olivera que exhibien com a metàfora dels nous temps. La maduresa d’Otegi, i de les companyes i companys que l’acompanyaven, el van fer mantenir el nou rumb amb convicció. Sembla un calc del discurs d'Oriol Junqueras. O viceversa. Com avui a Girona, les intervencions d'Otegi i Junqueras eren dues gotes d'aigua, ambdós amb un somriure guanyador.

Només una persona com Otegi, del seu carisma i autoritat, podia liderar un canvi estratègic que permetés a l’esquerra abertzale sortir de la ratera

Arnaldo Otegi té un magnetisme singular i és un valor extraordinari en si mateix. Pel seu carisma, per la seva lucidesa intel·lectual i estratègica. Però també per la seva honestedat i perseverança. Militants de la seva vàlua apareixen de tant en tant. No hi ha canvi o transformació social sense lideratges. Enlloc. Només una persona com ell, del seu carisma i autoritat, podia liderar un canvi estratègic que permetés a l’esquerra abertzale sortir de la ratera. Les successives fugides endavant havien portat l’independentisme basc al córner, a un dels extrems de la societat basca i a un progressiu aïllament. Rectificar era imprescindible per reprendre el camí.

No va ser fàcil. Davant hi tenia una inèrcia de dècades i altres sensibilitats que insistien a seguir pel mateix rumb i, pels quals, el canvi estratègic era poc més que una covardia o fins i tot una traïció. Se sentien còmodes o avesats a una espiral d’acció-reacció, esquitxada de consignes èpiques que es repetien com un automatisme i que apel·laven, un dia i un altre, a una lluita tan heroica com frustrant. Sortir d’aquest marc que els mantenia captius era, per alguns, un anatema i percebut com una rendició. Una retirada a temps sempre és una victòria, cantaven Els Pets. Però s’ha de tenir capteniment i coratge per deixar-ho estar quan la nit es torça. La inèrcia porta a tornar a la barra i demanar-ne una més o fins i tot a enfadar-se perquè no te la volen servir.

El d’Otegi és un somriure seductor, com ho són tots els somriures. Però també és un somriure tenaç, atrevit, coratjós i fratern. I això és el que el fa guanyador. La grolleria, l’enrabiada sistemàtica i l’agror no només no sedueixen ningú, sinó que generen una profunda antipatia. Són els senyals inequívocs d'una derrota. El somriure d’Otegi, com el de l’Oriol, és el somriure dels que volen guanyar, dels que volen seguir sumant, dels que volen una majoria tan sòlida que sigui imparable.