Quan feia el darrer curs d’EGB era l'únic de la classe que va decidir prendre els apunts en català, encara que tot, absolutament tot excepte llengua catalana, s'impartís en castellà. Era l'escola Esteve Barrachina de Sitges, escuelas nacionales Esteban Barrachina quan vaig començar l'etapa escolar. A continuació, a l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges, va seguir, si fa no fa, la mateixa dinàmica del Barrachina. Gairebé tot en castellà i jo seguia sent l'únic que traduïa simultàniament i feia els exàmens en català. Llum: un grup d'alumnes ens vam organitzar per demanar més català. Era inèdit a Sitges. Érem pocs, però vam fer soroll. El millor moment, el més dolç i reeixit, va ser quan una professora que es deia Elda, asturiana de naixement si no recordo malament, va anunciar que es canviava de llengua i que a partir d’aquell dia impartiria l’assignatura de Ciències Naturals en llengua catalana. Tothom en parlava i jo estava exultant. Feliç. Era un símptoma i la seva una actitud exemplar, admirable.

Clar que no tothom va celebrar la seva decisió. Dues germanes, bessones, que lluïen un braçalet amb els colors de l'ensenya espanyola al canell, li van retreure —a classe estant— la seva decisió. Però l'Elda es va mantenir ferma. Faria les classes en català. I punt. I així va ser. Ja em semblava aleshores que l’actitud individual era determinant. I per això sempre —i sempre vol dir sempre— utilitzava el català per a relacionar-me. No era tan fàcil com sembla. Fins i tot em vaig sentir una rara avis. Aquesta era, però, la qüestió. Normalitzar el català com a llengua d’ús. I aquesta normalització depenia, essencialment, de la voluntat individual. Òbviament, era vital que arribés la immersió i l’existència d’una televisió generalista i de qualitat en català. TV3 va ser una revolució i quan va néixer el seu share de seguida es va disparar. Clar que aleshores només hi havia tres canals i per això també n’hi van dir TV3, amb el traspassat Alfons Quintà, ungit pel pujolisme, al capdavant.

Tot això treu cap a tomb de la publicació de Treu la galleda! El català s’enfonsa, però tu el pots salvar del periodista de Catalunya Ràdio, Gerard López, que aquest Sant Jordi ha debutat amb aquest assaig fent èmfasi en l'actitud militant amb l'ús de la llengua. No hi puc estar més d’acord. Amb alguns matisos és clar, perquè no és el mateix Torelló que un Sitges que té una vocació més metropolitana. Ni Sitges és el mateix que Castelldefels, separats pel Massís del Garraf que fa de barrera natural però també sociològica.

El millor que pot fer cadascun dels parlants de català pel català és fer-lo servir com a llengua d’ús social. Més actitud, més predicar amb l’exemple i menys proclames estridents que ni sedueixen ningú ni fomenten res pràctic

Aquesta és una qüestió que en alguna ocasió he debatut amb el dilecte amic Ricard Rafecas, periodista penedesenc de raça. Ell no ho veu igual. Per a en Rafecas només la independència pot salvar el català i no l’actitud individual. I sent obvi que un Estat propi seria formidable per a la vitalitat del català, no ho és menys que no és cap garantia absoluta. Només cal saber què passa a Andorra o bé què ha passat a Irlanda amb el gaèlic.

Gerard López afirma que l'ús social del català està retrocedint i apunta, serenament, als principals motius. I subratllo serenament davant reflexions crispades prestes a assenyalar taxes, culpables i traïcions. El primer motiu, per a López, seria la demografia. Les onades migratòries han canviat sociològicament el país. I s'esdevé, a més, allò tan habitual que quan l’interlocutor sembla forà instintivament la majoria s’hi adreça en castellà. Ho he vist i escoltat en multitud d’ocasions i de boca de persones que es declaren indepes de pedra picada i morro fort. El segon, la potència del castellà. Inqüestionable. El tercer, el lleure tecnològic, abassegadorament en castellà. Finalment, dos motius. La pèrdua de prestigi del català, encara que aquesta sembla més una conseqüència dels primers motius. I en darrer terme un Estat que en el millor dels casos ignora el català.

En segueixo quedant amb la tesi principal del Gerard López. L’ús del català per part de cadascun dels seus parlants que, a més és una qüestió que sí que depèn de "la gent" a la que sovint s’apel·la com si fos un ens uniforme. De la mateixa manera que s’invoca el poble o es pretén parlar en nom del poble que encara és una actitud més absurda i pretensiosa.

Sí, sens dubte, té raó el Gerard López. El millor que pot fer cadascun dels parlants de català pel català és fer-lo servir com a llengua d’ús social. Més actitud, més predicar amb l’exemple i menys proclames estridents que ni sedueixen ningú ni fomenten res pràctic.