Gabriel Rufián havia de fer una intervenció al final d’un 11 de Setembre, el de la Meridiana. L’ANC, el seu secretariat, de fet, el va vetar perquè no volien que ningú que hi parlés ho fes en castellà. Afortunadament la decidida actitud d’Òmnium i també d’ERC, entre d’altres, va evitar el boicot. També és mèrit de la consellera Meritxell Serret, aleshores de l'ANC, que va presentar batalla interna. L'ànima nacionalista, en aquella ocasió, no se'n va sortir davant el determini de l'ànima nacional. I, finalment, Gabriel Rufián, de Súmate, va poder parlar. En castellà, la seva llengua materna. Ja té nassos, érem a la Meridiana, ens volíem adreçar a tot un país i n’hi havia que ens sortien amb prohibicions. Era la negativa a interioritzar i entendre el sentit profund de fer un nou país, de voler una república, no pas per perdre drets, sinó per guanyar-los tots.

Gabriel Rufián parla amb la seva parella en castellà. És la llengua amb què es van conèixer i van festejar. És la llengua que es parla als carrers del Fondo, de Santako, on pràcticament no se’n parla cap més. El Rufián té un fill, el Biel. Té sis anys, amb una llampant cabellera rossa, parla en català. I a poc a poc ho farà també en castellà i si pot ser, aviat, també en anglès. El Gabriel Rufián i la Mireia, la seva parella, segueixen parlant en castellà entre ells. En canvi, al Biel sempre li han parlat en català. És un exemple claríssim d’un catalanisme que no és d’origen, sinó de destí. Allò fonamental és com et projectes al futur, no d’on vens, ni on has nascut, ni quina llengua et parlava la mare. És l’on vols anar que agermana el destí, el futur.

El moment fundacional de l’independentisme modern és la declaració de Carod-Rovira que per ser independentista no cal deixar de sentir-se espanyol

En Rufián i la Mireia han tingut aquesta actitud vital. I ho celebrem. Però hi ha milers de parelles que han decidit, amb tota naturalitat, parlar en castellà als fills. I què? Que és què per aquest motiu hem de deixar de comptar amb ells? De cap manera, són els nostres veïns, la nostra gent. La República, si és que debò la volem, també l’han de fer ells i per a ells. Junts. És així de simple i senzill, si és que de debò volem guanyar. A menys que vulguem ser eternament independentistes, esclar. I no entendre el sentit últim de voler ser un sol poble.

Al Parlament, avui, el portaveu d’un grup que ara és més de la ceba que ningú es negava a respondre preguntes si les hi formulaven en castellà. És una actitud que pot ser molt celebrada per la Catalunya pura. Però és com fer un viatge al passat i contraproduent. A més d’absurd i, fins i tot, diria que ofensiu. Dic al passat perquè era l’actitud que fa deu anys tenia l’independentisme parlamentari: en les rodes de premsa només responíem en català. Afortunadament aquella actitud ha estat superada. Lentament, amb alguns passos audaços, també, que enerven els dogmes del nacionalisme. Com quan Oriol Junqueras va fer un article proclamant “El castellà i la República Catalana”. De seguida, els guardians de les essències van saltar al coll de Junqueras. “Anatema!”, bramaven.

Una part del nou independentisme prové d’una tradició nacionalista hegemònica i de poder. La seva conversió a l’independentisme és recent; conversió que tots els que volem guanyar celebrem. Però no deixa de ser una actitud pròpia de la fe del convers. Quan Carod-Rovira va proclamar el juliol de 1998, just l’endemà de la mort del seu pare, aragonès de naixement, que per ser independentista no calia deixar de sentir-se espanyol, va commocionar les bases d’ERC. Aquella declaració és el moment fundacional de l’independentisme modern, del que vol guanyar, del que s’assembla al país i s’hi vol assemblar. Després seguiria Junqueras desbrossant el camí i aguantant les protestes, cada cop menys, d’un nacionalisme identitari de suma zero. Junqueras va passar de les paraules als fets. Sant Vicenç dels Horts n’és un exemple reeixit, és l’exemple que s’hauria de generalitzar a tot el Baix Llobregat, de dalt a baix. I finalment va arribar Gabriel Rufián, que va debutar en un debat de candidats a TV3, en castellà. L’aparició de Rufián va ser revolucionària i trencadora. Els candidats de Ciudadanos i el PP ni és van atrevir a insinuar la infàmia que el castellà està perseguit a Catalunya. El Gabriel se’ls menjava.

A Catalunya, per fer la República, necessitem els Pujols. Però tant o més necessitem els Rufians

A Catalunya, per fer la República, necessitem els Pujols. Però tant o més necessitem els Rufians. A molts més. Per anar bé almenys caldria que a la bancada indepe del Parlament hi hagués tants Rufians i Rufianes com calgui fins que aquesta bancada s’assembli al país que vol representar. I també necessitem gent com Tardà, molts més Tardàs; els que sempre hi són, a les verdes i a les madures, i dient en públic el que molts només tenen el valor de dir en privat.

Guanyar requereix una majoria incontestable davant un estat autoritari i demofòbic. Necessitem les comarques, totes. Però sobretot, si és que volem guanyar, necessitem les regions metropolitanes i les grans ciutats, començant pel Baix Llobregat i el Barcelonès. És aquí on guanyarem o perdrem la batalla. És aquí on necessitem imperiosament sumar si volem guanyar. A comarques ja està guanyada. En algun moment hem sentit a dir que la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure. La formulació és agressiva i tal vegada injusta. Però sí que és just afirmar que el purisme identitari no només no ajuda a sumar complicitats, sinó que genera anticossos. Optar pel resistencialisme nacionalista pot ser una opció per als que volen ser eternament independentistes. Però per als que volem guanyar un país sencer per edificar la república, l’única opció és sumar, seduir, agradar i convèncer.