Des de ja fa temps, no hi ha conversa que, com una llei a la qual encara s’ha de trobar nom, no derivi en les sèries que estem veient. I, des de fa temps, com una llei que encara no ha trobat nom, em trobo explicant que, com més m’agrada una sèrie, més trigo a veure-la. No perquè la vulgui assaborir especialment, sinó perquè m’adormo. M’explico. Tots tenim moltes coses al cap, ens costa desconnectar. I hom fa anys que ha trobat un mètode —tradicional, d’altra banda—, consistent en deixar el mòbil de banda a una certa hora, engegar la tele i esperar que la son et trobi. Sempre hi ha un moment en què et despertes incòmode, vas cap al llit, i, en el meu cas, em poso La competencia a la ràdio. No arribo ni a escoltar 5 minuts.
I per què La competpència? I per què m’adormen les sèries que m’agraden? Llegeixo al digital Catorze que el cineasta Joaquim Jordà deia que quan una pel·li et fa venir son és que anem bé, perquè vol dir que ha aconseguit connectar amb la nostra part més íntima, sobretot si finalment t’adorms. I és això. Si una sèrie o una pel·lícula t’agrada molt, ets capaç de desconnectar de totes les preocupacions, de focalitzar-te. I el cansament fa que, aleshores, t’adormis de pur plaer. A mi em passa amb El encargado. Em vas passar amb Succesion. Em va passar amb The bear. I em passa amb les bones pel·lícules. La sort és que abans això em passava al cinema i llençava el preu de l’entrada. En canvi, ara, l’endemà a la nit, puc buscar el lloc que no em sona haver vist, descobrir que em vaig adormir de seguida, i seguir amb aquests somnífers —no gratuïts del tot— que em poden durar setmanes. Ah, i amb La competencia de Rac1 em passa el mateix. Són tan bons, l'Òscar Dalmau i l'Òscar Andreu —i companyia— que em fan adormir…
La combinació d’un partit del Barça de Flick amb comentaris de Michael Robinson, seria letal
En canvi, és curiós, aquest fenomen no és aplicable al futbol. M’agrada molt veure el Barça. Des d’abans de la pandèmia que no he tornat a veure cap partit al camp. Primer per motius obvis i, després, perquè no vaig a veure un partit a Montjuïc ni que em paguin. Així que gaudeixo veient-los a casa. Abans era l’excusa dels germans per veure’ns a casa del meu pare. Ara que farà un any que no hi és, encara continua sent l’excusa per veure’ns. I allà, per decència, no m’adormo. També perquè ens dediquem a malparlar. Però a casa tampoc. Per què? Puc esgrimir algunes teories. Una és que el futbol es viu amb passió i nervis i això fa difícil adormir-se. Però he vist partits infumables, sentenciats o amb res en joc i no m’he adormit. Però aquí ve una altra teoria. Potser el Barça dels últims anys ha sigut com una mala pel·lícula, que de tan dolenta no et deixa desconnectar. Ara, però, els de Hansi Flick han recuperat l’estètica i golegen. Per tant, ha arribat el moment de saber, en el proper partit entre setmana que pugui veure des del sofà, si l’entrenador alemany ha arribat per fer un servei públic a favor del descans dels catalans i del meu en particular.
El que és una llàstima és que a les retransmissions de Movistar ja no hi sigui Michael Robinson. Tenia una veu i transmetia una calma, que durant anys va ser el somnífer ideal per al meu fill petit. La combinació d’un partit del Barça de Flick amb comentaris de Michael Robinson, seria letal. Només espero que vostè s’hagi adormit abans d’arribar al final d’aquest article. Serà una bona notícia per servidor.