De la mateixa manera que els catalans no ens agraden els afalacs, lliga molt amb la nostra manera de ser deixar constància notarial, èpica o estètica d'allò que ens passa. Amb aquesta feina de notaria deixem palès com les V ens poden fer molt grans sobre un horitzó de ciutat, amb l'Obertura de 1812 de Txaikovski sonant de fons.
No se sap mai si un català pot acabar sent un petit Serrallonga o un gran Guy Fawkes, però tots tenim una mica de tots dos. Així, un matí on podia passar tot i res, salta un president de la Generalitat a qui molts voldrien donar per oblidat per substituir-lo per una caricatura poc amable amb rictus desmenjat, un senyor de les altures madrilenyes que no tindrà mai la llunyania d'un 155 que vol desbordar-se de manera contínua.
Els carrers de Barcelona guarden el record de les moltíssimes lluites que s'han desenvolupat a la ciutat al llarg dels últims segles. Des dels carrers del Born que van sobreviure a la pulsió destructora dels Borbons fins a la vergonya que persisteix a la comissaria de la Via Laietana, passant per tots els carrers petits i els passatges que han acollit, amagat i protegit tanta gent desconeguda que en un moment o un altre han lluitat per una ciutat i un país lliure i just.
L'amenaça d'un govern trist i gris té poques oportunitats si sabem jugar les nostres cartes
Aquest fil de memòria que s'embolica i es ressegueix als nostres carrers és un fil que s'escriu col·lectivament i ahir, al passatge Sant Benet, algú armat amb un bolígraf va escriure: "Aquí va aparèixer Puigdemont després de 7 anys d'exili, vacil·lant tot Espanya".
Efectivament, el moment és digne de ser recordat als carrers. Perquè vacil·la Espanya, però sobretot, perquè ens obliga a recordar el nostre deure i dret a no rendir-nos mai. Puigdemont passant per l'humil passatge de Sant Benet anant cap a l'Arc de Triomf és una imatge per guardar i fer servir.
L'amenaça d'un govern trist i gris té poques oportunitats si sabem jugar les nostres cartes. Puigdemont les seves i la resta les nostres. Tots plegats per "retrobar el pols de la confrontació intel·ligent i de la lluita més digna".
És possible que el Pla Endreça de Collboni corri diligent a intentar esborrar l'escrit fet amb bolígraf al passatge de Sant Benet i qualsevol V que trobin dibuixada a qualsevol passatge. Però ho tindrà difícil el PSC per esborrar la seva grisor i la grisor dels que dijous a l'hemicicle feien Illa president. Els carrers tenen memòria i ens recorden que nosaltres mai ens rendim.