Josep Borrell és un d’aquells típics catalans que es donen de menys de ser-ne, de catalans, que se senten espanyols i només espanyols. N’hi ha més dels que la gent es pensa, d’aquesta mena de catalans. Res a dir-hi si no fos que una de les seves característiques principals és la intransigència. Exigeixen ser respectats en tant que catalans espanyols que no se senten catalans, però ells són els primers de no respectar la resta de catalans que no se senten gens espanyols i que només se senten catalans.
Nascut a la Pobla de Segur, al Pallars Jussà, el 24 d’abril del 1947 —té ara per tant 77 anys—, es formà a Madrid i s’hi instal·là, i és allà on començà la seva carrera política, el 1975, com a militant del PSOE. L’arribada de Felipe González a la Moncloa el 1982 li permeté ocupar alts càrrecs al Ministeri d’Economia i Hisenda de la mà del seu titular, Miguel Boyer, entre els quals especialment el de secretari d’estat d’Hisenda, des d’on adquirí certa fama gràcies a la repercussió mediàtica del procés judicial emprès el 1987 contra la bailaora flamenca Lola Flores per frau fiscal, fins que el 1991 fou nomenat ministre d’Obres Públiques i Urbanisme. El 1998, en un fet insòlit fins aleshores, es presentà a les primàries que el PSOE, perdudes les eleccions del 1996 davant el PP de José María Aznar, havia convocat per escollir el candidat a president del Govern espanyol en els comicis següents, els del 2000, i, contra tot pronòstic, les guanyà davant del candidat oficialista que era Joaquín Almunia, llavors secretari general de la formació.
Ara només falta que, pels serveis prestats a Catalunya, li concedeixin la Creu de Sant Jordi
Va ser probablement en aquella època quan Josep Borrell va gaudir d’uns índexs més alts de popularitat, i no tan sols entre la parròquia socialista, també a fora. Però l’alegria va durar poc. El 1999 va renunciar a la seva posició, en favor del mateix Joaquín Almunia, a causa de la falta de suport de la direcció del partit un cop havia sortit casualment a la llum pública un escàndol de frau fiscal que afectava antics col·laboradors seus de quan era secretari d’estat d’Hisenda. Diputat del PSOE per Barcelona encapçalant diverses vegades la llista del PSC, a partir del 2004 la seva carrera política va començar a mirar cap a Europa. Aquell mateix any, a les eleccions europees, fou escollit eurodiputat i després president del Parlament Europeu, càrrec que va ocupar fins el 2007. I quan ja semblava que estava retirat de la política activa i ningú no comptava amb ell, i després d’haver creuat la porta giratòria cap a l’empresa privada, el 2018, arran de la moció de censura contra Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, en una decisió que molts no van entendre, el va repescar i el va fer ministre d’Afers Exteriors.
Tenia 71 anys i se li obria una segona carrera política. El 2019 es va tornar a presentar a les eleccions europees i va ser designat pel Consell Europeu per al lloc d’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, i com a tal, vicepresident de la Comissió Europea, que ha ocupat fins que el dia 1 d’aquest mes de desembre va prendre possessió el nou Col·legi de Comissaris, que continua presidint Ursula von der Leyen, fruit dels comicis europeus d’aquest mateix 2024. Si serà la seva retirada definitiva de la política, el temps ho dirà, però el que és clar és que de moment ha plegat deixant darrere seu un rastre d’odi profund contra Israel, que ha intentat castigar severament per la reacció a l’abominable atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, capgirant talment els papers de víctima i de botxí, sense que la major part de socis europeus, malgrat la seva insistència a voltes impertinent, li hagi comprat aquesta retòrica tan esbiaixadament antijueva i propalestina. I això que el seu primer matrimoni va ser amb una francesa d’origen jueu, Carolina Mayeur, a qui va conèixer al quibuts de Gal On, on va anar a treballar l’estiu del 1969 després d’haver-se llicenciat en enginyeria aeronàutica a la Universitat Politècnica de Madrid.
Com a representant de la política exterior europea, no ha estat aquest, tanmateix, l’únic capteniment polèmic. El 2021, en una reunió a Moscou amb el ministre d’Afers Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, va exigir la posada en llibertat d’Aleksei Navalni, l’opositor de Vladímir Putin, i l’obertura d’una investigació imparcial per esbrinar els responsables del seu enverinament. La resposta del mateix Serguei Lavrov, a la roda de premsa posterior a la trobada, va ser qüestionar la legitimitat del dirigent europeu per parlar d’aquestes coses en constatar que la Unió Europea també tenia problemes interns de drets humans i llibertats pels presos polítics que Espanya mantenia arran del procés independentista català. Un grup d’eurodiputats va criticar el “paper humiliant” que havia jugat el polític espanyol amb la seva actitud i els “greus danys a la reputació de la Unió Europea” que havia provocat, i Carles Puigdemont, que llavors tenia escó al Parlament Europeu, no va desaprofitar l’oportunitat de sucar-hi pa.
I és que, de Catalunya i dels catalans, Josep Borrell les ha dites de l’alçada d’un campanar. Durant el procés independentista no es va amagar i s’hi va significar clarament en contra. Quan ja s’havia fet el referèndum del Primer d’Octubre del 2017, primer va participar en una manifestació de Societat Civil Catalana a Barcelona i després, en un míting del PSC a l’Hospitalet durant la campanya de les eleccions catalanes convocades en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, va dir allò que s’havia de “desinfectar” Catalunya. “Abans de cosir les ferides s’han de desinfectar”, va proclamar entre els aplaudiments de la concurrència, i va reblar: “Cal sanejar el cos social i per a això s’ha de passar bé el desinfectant, perquè si més del 40% de la gent està convençuda, amb raó o sense, que estaria millor fora, aquest és un país malalt i l’hem de curar”. A causa d’això, no és estrany que uns anys més tard, el 2023, al seu poble natal votessin a favor de canviar el nom del passeig de Josep Borrell pel de passeig del Primer d’Octubre.
Josep Borrell pot exhibir una llarga llista de condecoracions —ordes i grans creus espanyoles, marroquines, peruanes, croates i ucraïneses— d’allò que se’n diu de rancio abolengo. Ara només falta que, pels serveis prestats a Catalunya, com els de la periodista Àngels Barceló, li concedeixin la Creu de Sant Jordi.