Els resultats electorals d’aquest diumenge obren una escletxa a l’esperança que neix al mateix lloc que la resposta dels catalans a la violència de l’u d’octubre. Com a mínim, una part del país és prou conscient que la classe política és un mitjà i no un fi. Que si no defensa els nostres interessos, no n’hem de dependre. Que el nostre independentisme és menys flexible i menys subornable que el dels polítics que malden per capitalitzar-lo. La resposta popular a la violència espanyola el dia del referèndum va ser important, no només perquè ens va posar per sobre de pors i clixés —el català covard, el botiguer, el perdedor—, sinó perquè tenia força per induir la classe política a defensar el referèndum com un referèndum. Els polítics van desaprofitar aquesta força pel mateix motiu que ara perden escons a trompons: van fer servir l’independentisme com a moneda de canvi per pressionar l’Estat i mai per fer la independència. Ho sap una part de l’independentisme: abstencionistes deliberats, votants d’Alhora, i fins i tot algun votant de la partitocràcia. Una altra part, en canvi, encara es vol convèncer que és millor allò que res.

Els polítics van desaprofitar la força de l'1-O pel mateix motiu que ara perden escons a trompons: van fer servir l’independentisme com a moneda de canvi per pressionar l’Estat i mai per fer la independència

En l’abandonament del votant independentista dels partits que clàssicament l’havien representat —fins i tot si és per apatia—, hi ha una consciència política col·lectiva més fonda que la retòrica buida, el tarannà de xantatgista i la radicalitat independentista interessada i intermitent de la classe política que vol seduir-nos i que es pensa que li devem alguna cosa. És el mateix esperit que ens va mantenir als col·legis electorals quan sabíem que la policia venia a atonyinar-nos, el que va desbordar les expectatives dels polítics que volien aprofitar aquell referèndum per forçar l’Estat. És el que, encara ara, ens permet dir-nos independentistes. Malgrat la manera com la partitocràcia catalana ha potinejat la idea de la independència, nosaltres, els independentistes, no hi hem renunciat. És important dir-ho, escriure-ho perquè, de mica en mica, les renúncies dels polítics han amarat l’independentisme d’un tel de ridícul. Oimés, de vergonya. Per cautela de no ser identificats amb la flaccidesa ideològica i fins i tot moral d’aquesta classe política, hi ha qui s’ha desentès de la idea amb què s’identifica. Per desentendre’s de la classe política sense desentendre’s de la idea cal tenir clar que el país és més que la seva classe política.

ERC ha pretès governar com si el conflicte no existís, i per convèncer el país que pot ser governat sense conflicte, l’ha volgut tapar justificant-se en la “bona gestió” que, potser per incompetència, ha estat nefasta

Per desxifrar els resultats electorals de diumenge cal dir en veu alta una cosa que a molts els genera incomoditat: a Catalunya vivim un conflicte ètnic. Per això no desapareix malgrat la mort del “procés”. Quan el mot “ètnia” entra a la conversa, hi ha qui de seguida es posa les mans al cap. És tan fàcil com consultar el DIEC: una ètnia és “una comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics”. És el nostre cas: culturals i lingüístics. Esclarit aquest matís, els plats trencats de no voler mirar el conflicte ètnic als ulls els ha pagat i els pagarà ERC. El partit republicà ha pretès governar com si el conflicte no existís, i per convèncer el país que pot ser governat sense conflicte, l’ha volgut tapar justificant-se en una “bona gestió” que, segurament per incompetència, ha estat nefasta. No és la mala gestió el que els ha castigat, sinó que la mala gestió ha descobert la deshonestedat de substituir el conflicte per la gestió. Potser per això a molts encara els sembla que a Junts són més independentistes que a ERC. Però no és una qüestió d’independentisme, és una qüestió de tractament del conflicte.

Junts, tal com feia Convergència, es mira el conflicte per jugar-lo a favor seu, per reforçar un repartiment de poder que seria antinatural per a un Estat malaltissament centralista com l’espanyol

A Junts, en canvi, es miren el conflicte. No per alliberar-nos-en, sinó per aconseguir el gruix polític necessari per ser decisius a Madrid i apuntalar l’Estat a canvi de governar els catalans, també els que només ho són administrativament. Junts, tal com feia Convergència, es mira el conflicte per jugar-lo a favor seu, per reforçar un repartiment de poder que seria antinatural per a un Estat malaltissament centralista com l’espanyol. En el fons, el producte d’aquest joc és el mateix que el d’ERC: mirant-lo de reüll o directament als ulls com els convergents, el conflicte empetiteix els catalans cada vegada més. Amb una demografia que ens juga en contra, la conseqüència és que Catalunya, ara mateix, té poca força per catalanitzar. Prometent-nos l’alliberament o sense prometre’ns-el, ens abandonen a l’arraconament social i a la minorització.

L’espanyolisme sempre acusa els catalans d’atiar un conflicte sense el qual no existiria. La culpa és dels catalans per encaparrar-se a existir. Illa ha guanyat atiant el vot ètnic, com Ciutadans el 2017

Amb la retòrica de la unió, el servei i la concòrdia, el PSC no només mira el conflicte, sinó que l’explota. Concretament, l’explota pel costat de l’espanyolitat. Per això Salvador Illa, que posa la boca com un cul de gallina per amagar l’accent català, s’adreça als seus votants en castellà. L’espanyolisme sempre funciona de la mateixa manera: acusant els catalans d’atiar un conflicte sense el qual els espanyolistes no existirien. La culpa és dels catalans per encaparrar-se a existir. Illa ha guanyat les eleccions al Parlament atiant el vot ètnic com va fer Ciutadans el 2017. Illa no parla als fills i nets de la immigració espanyola per integrar-los en la catalanitat —per “unir i servir”— ho fa per mantenir-los dins l’espanyolitat i viure’n electoralment. És un desservei i un menyspreu als fills i nets de la immigració espanyola, però és el camí més curt per fidelitzar-los políticament. Avui, aprendre català ja depèn del codi postal. Sense eines per integrar la immigració i abandonats per la demografia, aquesta és la via més curta per espanyolitzar Catalunya del tot. Només cal mirar-se el vot per barris a les grans ciutats per adonar-se que és com ho escric.

L’anunci del president Aragonès de retirar-se és una bona notícia. Encara millor seria que també ho fes Puigdemont, i els lideratges dels partits independentistes que ens han dut fins aquí, com ara Junqueras i Rovira

Encara no som en un punt de no-retorn. No queda gaire per arribar-hi, però encara no hi som. Catalunya és més que els seus polítics, però amb una classe política catalana paralitzada davant del conflicte i una classe política espanyola aprofitant-se’n fins i tot quan promet concòrdia, el temps s’escurça. L’anunci del president Aragonès de retirar-se a la segona línia política és una bona notícia. Encara millor seria que també ho fes Carles Puigdemont, un cop constatat que el seu retorn només ha valgut tres escons més, i els lideratges dels partits independentistes que han dut tot plegat fins aquí, com ara Oriol Junqueras i Marta Rovira. No s’encetarà res de nou mentre els partits siguin governats pels mateixos que van renunciar a la independència el 2017. No es pot encetar res de nou mentre el vot independentista el capitalitzin els qui van substituir el discurs independentista per un discurs antirepressiu folkloritzat. Els partits independentistes no es mereixen la confiança dels independentistes. Han renunciat al país i el país, que encara hi és, els ha posat al seu lloc.