Hi ha setmanes, dies i fins i tot hores que porten concentrada tanta substància que, per si sols, aquests períodes de temps poden servir d’exemple, d’indicatiu, de símptoma o de cruïlla pels pròxims mesos i anys. No cal que ens posem dramàtics però coses que han passat aquesta setmana poden ser definitoris pel rumb de la nació catalana. Amb l’afegitó que, com que no estem parlant d’un 1640, un 1714, un 1931 o un 2017, el ressò que han tingut és lògicament inferior i, per tant, la consciència col·lectiva és molt menor. A això cal sumar-hi que el desencís actual amb la política provoca, en molts ciutadans, una sensació de cansament i mandra sobre allò que ve de partits i governs. I això es tradueix en una desconnexió respecte l’actualitat (passi el què passi) que evidentment fa molt feble qualsevol reacció i encara més mobilització respecte qualsevol fet, per greu que sigui.

Aquesta setmana, el govern de la Generalitat ha cedit de motu proprio, una part -per petita que sigui- d’una competència ja aconseguida. Es tracta de la incorporació de la Guàrdia Civil i el Cuerpo Nacional de Policía a l’organigrama del 112. Aquest és un número únic d'emergències vàlid per a tota Europa. A Catalunya era una competència exclusiva de la Generalitat i la gestionava íntegrament el Departament d’Interior que, depenent de cada cas, derivava l’actuació en Mossos, Bombers, SEM, agents rurals o qui fos. Aquesta derivació incloïa la Guàrdia Civil o la policia espanyola en cas que afectés algun àmbit on aquests dos cossos en tenen la responsabilitat, per exemple, si l’incident passava en fronteres o duanes. Però era Interior qui, amb ple poder de decisió, decidia passar aquell expedient concret a aquests dos cossos. Ara s’ha decidit incorporar Guàrdia Civil i Policia Espanyola a dins del sistema del 112 amb tot el què això implica d’accés a dades personals, operacions en marxa i també el simbolisme que representa que l’atenció al ciutadà ja no serà una exclusiva d’algú que porta l’escut de la Generalitat. Dos fets més ho agreugen: s’ha satisfet sense cap resistència una petició que venia del ministre de l’interior (Grande-Marlaska ho va proposar fa uns mesos) i per contra, la promesa que Mossos patrullin ports i aeroports ha quedat en un calaix.

És la primera vegada que la Generalitat retorna voluntàriament part d'una competència aconseguida a l'administració estatal"

És la primera vegada que, de manera voluntària, la Generalitat cedeix una parcel·la de poder aconseguit a l’estat. En aquests 46 anys de constitució espanyola, el govern català ha anat agafant competències que s’han anat acumulant, consolidant i fins i tot en alguns casos s’han arribat a considerar estructures d’estat: educació, sanitat, seguretat pública, però també presons, comerç o una ínfima part de gestió de subvencions europees per posar només alguns exemples. Sí que és veritat que, quan ho han considerat convenient, diferents governs espanyols han maldat per recuperar totalment o parcial algunes d’aquestes competències cedides a la Generalitat. Ho han fet a base de buidar-les de contingut, d’inhabilitar-les amb lleis estatals (de rang superior) o de deixar-les sense finançament. En alguns casos el mateix estat les ha recuperat sobretot via Tribunal Constitucional. El cas més greu, no cal dir-ho, va ser la intervenció de l’autonomia via article 155. Però mai, mai, mai, ha estat la Generalitat qui per iniciativa pròpia ha retornat una part d’allò assolit. Ara s’ha fet amb una làmina del 112, i perquè quedi clar el concepte és com si a partir d’ara els Mossos deixessin de patrullar per l’AP7 perquè és una via de titularitat estatal i en el seu lloc ho tornés a fer la Guàrdia Civil, com 25 anys enrere. Pot semblar exagerat posar el crit al cel per una qüestió tan aparentment tècnica i minsa, però el què és significatiu és que estableix precedent i obre la porta a concessions futures.

I tot això enmig de la negociació, més discreta que mediàtica, del debat sobre el traspàs de les competències d’immigració cap a la Generalitat. Per començar cal dir que, també per primera vegada a Catalunya, un partit a la oposició (Junts) és el que està liderant la consecució d’una nova eina política per un govern del qual no en forma part. Normalment era l’executiu català el qui, a través dels partits, protagonitzava aquesta batalla política. Podia ser CiU, els tripartits, Junts pel Sí o Esquerra, amb o sense el concurs de les altres formacions catalanes, però el traspàs dels mossos, el nou estatut, el pacte fiscal o el referèndum eren qüestions en què el president de la Generalitat de torn es posava al capdavant. Ho feia intentant assolir el màxim consens al Parlament i després se n’anava a Madrid a exigir-la. Si el partit en qüestió era decisiu al Congrés dels Diputats, la cosa anava més ràpida, però el lideratge polític corresponia als Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra o Aragonès. Ara està passant una cosa inèdita: Junts està invertint la seva influència a Madrid per aconseguir una competència que, aparentment, a Salvador Illa no li genera molt entusiasme, segurament, perquè -simplement- aquesta qüestió no formava part de la seva agenda política (no la immigració sinó qui la gestionava). De fet, a la pàgina número 20 del programa electoral del PSC per les eleccions del maig passat, quan es parla d’immigració diu literalment que es procurarà un “acolliment sempre d'acord amb la legislació espanyola i europea”. Ni una paraula sobre la possibilitat que aquesta legislació sigui catalana o la promesa que sigui la Generalitat qui en gestioni l’arribada.

A un govern espanyol mai se li acudiria exigir el català als immigrants, com sí que es fa amb el castellà"

Acabi com acabi, passi com passi, resultaria cabdal que fos l’administració catalana qui tingués, no ja la última paraula, sinó alguna cosa a dir, amb els fluxos migratoris que pot assumir el país, amb quines condicions, amb quines garanties i amb quins protocols. Per exemple, en la tramitació de permisos de treball, ni als diferents governs del PP ni als del PSOE se’ls ha passat pel cap exigir el català per obtenir-lo, com sí que han fet amb l’espanyol. Aquesta condició sí que la pot imposar una Generalitat exigent amb el compliment d’aquest i altres requisits.

I és que el futur del català també ha viscut dues situacions aquesta setmana que donen una mostra de la cruïlla en què ens trobem. La consellera de Salut, Olga Pané, ha admès que en els tres últims anys han hagut de cridar l’atenció a 279 metges perquè no havien atès a pacients de la salut pública en català. No es tracta que una doctora o un infermer sàpiga declamar els versos de “La vaca cega” de Joan Maragall, es tracta simplement, que si una persona acudeix al CAP i diu que li fa mal el coll, tot quant personal mèdic la sàpiga tractar en català. Aquesta setmana, però, també hem pogut comprovar amb alegria com l’Spotify Wrapped  2024 (aquell recull de les cançons més escoltades aquest any en aquesta plataforma) apareixia en català per a tots els usuaris que ho tenen configurat en català. Tant simple com això: viure plenament en una llengua també inclou que el directori per escollir un podcast estigui també en la teva llengua. A qui li sembli marcià, que pensi en quin idioma deu tenir configurat Spotify la majoria de persones que viuen a Valladolid. Som nosaltres, els catalans, els que massa vegades hem decidit sucumbir a un metge, a una llei i, per més ridícul, a una màquina a la que -simplement- es tracta d’afegir-li el software corresponent en català si així ho demana l’usuari. De fet, aquest seria el resum de tot plegat: Es tracta, ras i curt, de reconfigurar adequadament el país per assegurar el futur de la nació.