No hi ha dia, de fet dia sí i dia també, que no ens trobem als mitjans de comunicació exemples molt variats de violències sexuals que salten a les notícies cada vegada amb més intensitat. No em queixo pas que aquestes conductes surtin als mitjans —tot i que potser sí que no m’agrada el tractament que la majoria de vegades se’n fa—, menys encara em queixo que emergeixen els casos i es denuncien; en aquest sentit, encara queda molt camí per recórrer perquè el problema és molt més gros del que ara per ara pot semblar.

Ahir mateix llegeixo el nou cas de Badalona, una violació en grup a una noia perpetrada per un grup de menors, el cas del professor de karate de l’Esportiu Claret que acumula set denúncies d’agressió sexual i el de l’ejaculació al carrer a sobre d’una noia en la celebració per la Copa d’Europa del Barça femení. Tot això sense buscar! Si recopilem tota la setmana, o el mes, el degotall és aclaparador; i no ho dic pensant només amb el que passa al centre comercial badaloní Màgic. Que a hores d'ara hauria d’estar tancat o, si més no, no entenc com no ha hagut de tancar perquè la gent hi deixa d’anar.

Tenim una plaga d’abusos i violacions comeses majoritàriament per homes —també a homes, molts nens i joves—, i no podem perdre la perspectiva de gènere en l'anàlisi de la situació i el que és més important per trobar-ne la solució. Per una banda, perquè les nenes, noies i dones de totes les edats seguim sent les més exposades a ser víctimes, de l’altra perquè la proliferació d’una masculinitat abusiva resultada del patriarcat ens posa en perill a tothom i aquesta no només no està en període de remissió, sinó que va a l’alça.   

Hem dit massa vegades que no podem assegurar si es produeixen més violacions ara que abans o altres tipus d’abusos perquè no estaven comptats, perquè abans no es denunciaven i ara sí i, per tant, les xifres són incertes. Certament, és així, però tenim també nous fenòmens, si més no pel que fa a la intensitat i repetició que em sembla que comencen a donar indicis que alguna cosa s’està fent molt malament i, en tot cas, que de cap de les maneres podem dir que anem a millor.

Un element clau en aquesta percepció és l’edat dels assetjadors, abusadors i violadors que cada vegada són més joves, de fet, nens, i que fa pensar que es comença més aviat; perquè, de fet, es comença més aviat a tenir relacions sexuals. Si era necessària, o sempre ha estat necessària una bona educació sexual, ara és imperiosa la necessitat de parlar de sexe, de relacions afectives i d’amor i respecte perquè sembla que l’únic que s’aprèn és el mal sexe. De fet, ni això, perquè la violència sexual és només una expressió de dominació de l’altre en la que el sexe només és el mitjà.

No entenc les persones que no volen parlar de sexe, tot i que evidentment no ha de ser una obligació parlar-ne —i amb això no vull dir que m’agradin les persones que sempre parlen de sexe, ans al contrari—, perquè parlar de sexe és parlar de vida. Menys encara entenc les persones que troben escandalós que se’n parli a les criatures i, en canvi, no veuen que la falta d’una educació sexual sana, adequada a cada edat i circumstàncies, genera el brou de cultiu perfecte per als mals aprenentatges, les pràctiques abusives i la manca d’oportunitat de desenvolupar bones relacions sexoafectives.