En general, la gent sol parlar de qualsevol tema amb naturalitat i tranquil·litat; però, quan, en una conversa, algú (molt agosarat) introdueix el tema del sexe, es produeix un curtcircuit a les connexions neuronals dels contertulians i es desencadenen tota una sèrie de reaccions paranoiques: corben l’esquena i abaixen el cap i la mirada; miren obsessivament al seu voltant per comprovar que no els miri ni senti ningú; abaixen el volum de la veu a nivells quasi inaudibles, i, finalment, esbossen un petit somriure entremaliat, d’aquells que fas quan estàs fent una malifeta i et sents un aventurer.
Que jo sàpiga, parlar de sexe no és cap delicte; però, si ho fas obertament, de seguida t’associen a una persona depravada que es passa nit i dia fent orgies i bacanals (que no n’estic pas en contra, cadascú que gaudeixi del sexe com més li agradi). Per què ens ha de fer, encara, tanta vergonya i ha de ser tabú parlar d’un tema tan imprescindible per a la nostra felicitat? El sexe, a més a més de ser una activitat molt plaent (si es fa bé), té molts beneficis per a la salut: disminueix l’estrès i el colesterol; enforteix el sistema cardiovascular; millora la circulació, i, fins i tot, té un efecte analgèsic i fa que dormis millor. Digueu-me, quina altra activitat et proporciona tants beneficis? No se me n’acut cap altra. Llavors, què carai estem fent, per què continuem parlant del sexe clandestinament? Gaudir del (bon) sexe (respectant la voluntat dels altres) hauria de ser un dret universal.
Les persones cada vegada estan més tancades amb elles mateixes i són més narcisistes; prefereixen la idealitzada virtualitat a la crua i imprevisible realitat
Hi ha algú que se senti un depravat quan penja fotos, a Instagram, dels tiberis que es cruspeix? (Això sí que és pornografia i hauria d’estar penat per la llei; no tothom pot menjar tan bé, i mostrar-ho o parlar-ne obertament suposa un maltractament psicològic per a molta gent.) Oi que no? Llavors, per què us fa vergonya i trobeu vulgar parlar de sexe d’una manera natural i en qualsevol context informal (tampoc cal que el president del Govern ens expliqui les seves fantasies sexuals quan fa el discurs d’investidura)? Hi ha moltes altres coses que ens haurien de fer molta més vergonya que parlar de sexe i no ens en fan, com per exemple: gastar més aigua que la que necessitem; llençar menjar; passar pel costat d’algú que està patint i fer veure que no el veiem; dedicar més temps a les xarxes socials que a escoltar les persones que ens necessiten... Però l’única cosa que ens continua preocupant és que, si parlem de sexe obertament, algú pugui pensar que som uns depravats. De fet, el que acaba convertint una persona en depravada és no parlar-ne i reprimir-ho.
Actualment, el conflicte de la sexualitat encara s’ha complicat més. Ara, per no ofendre a ningú, estàs obligat a analitzar i mesurar totes les teves paraules abans d’obrir la boca. Has de ser capaç d’endevinar què vol escoltar i què no la persona amb qui estàs parlant i seguir acuradament aquestes directrius. Si poses una coma on no toca o t’equivoques amb el gènere d’una paraula, ja pots arrencar a córrer i canviar-te d’identitat, perquè la teva reputació quedarà totalment enfonsada. I ja no parlem del contacte humà: ni se t’acudeixi abraçar algú si no t’ho ha demanat, i, molt menys, fer-li dos petons o donar-li la mà quan te’l presenten si abans no heu signat un contracte davant d’un notari. S’ha perdut l’espontaneïtat, què hi farem.
En fi, ja veieu que és un tema que es va complicant cada dia més. El contacte humà (ja no parlo del sexe), tot i ser imprescindible per sobreviure, és cada dia més inexistent. Les persones cada vegada estan més tancades amb elles mateixes i són més narcisistes; prefereixen la idealitzada virtualitat a la crua i imprevisible realitat. En el món virtual, tot és més fàcil, no has de donar explicacions a ningú ni assumir les conseqüències dels teus actes: si una cosa et molesta, fas una mica de ghosting o orbiting i comences una nova vida. En una societat així, el sexe tradicional —el que permet a dues o més persones entrar en contacte físicament i compartir una estona de satisfacció— no hi té cabuda.