Aquest és el títol d’una de les cançons de la meva joventut que més m’agraden —oblideu la lletra i quedeu-vos amb el ritme, el ritme i la veu— "Sexual healing” de Marvin Gaye, una cançó del seu últim àlbum d’estudi, abans de morir, malauradament, per un tret del seu pare en defensa pròpia. La lletra és clarament eròtica, mentre que una cançó més antiga que també m’agrada, paradigma del “bon rotllo”, “Good Vibrations” dels Beach Boys, és només suggerent. Què tenen a veure aquestes dues cançons de la segona meitat del segle XX amb la recerca científica d’avui? Com veureu, tot i res.
El sentit del tacte és un dels més importants dels éssers humans. Moltes terminacions nervioses del tacte estan plenament desenvolupades en un nadó, en què la pell és un dels seus òrgans sensorials bàsics, a través del qual pot rebre i interpretar estímuls tan bàsics per a la seva supervivència com el fred o la calor, la pressió, les carícies, la textura de les superfícies en contacte i la irritació i escaldament de l’orina i la femta. El tacte continua sent sempre important, encara que no sempre en som directament conscients, excepte quan els estímuls són desagradables. Arrufem el nas davant d’una textura rasposa i rugosa, fugim de les coses que ens estrenyen, i cerquem una temperatura idònia per al cos. El tacte és també molt important en el sexe i l’acte sexual, i els articles que us presento avui dediquen els seus estudis a entendre quina rellevància té el tacte en les regions genitals en ratolins i, per extensió, en humans.
Tot i que el sexe és un tema cabdal de les preocupacions humanes i hi ha grans inversions econòmiques i indústries muntades al seu voltant, hi ha molt pocs grups de recerca que investiguin la fisiologia de l’acte sexual. Segurament, és un tema que no crida l’atenció dels organismes i institucions finançadors. Tanmateix, hi ha grups que han fet molt bona recerca en els últims anys. Sabíeu que totes les espècies de mamífer, excepte la humana, tenen un os al penis, anomenat bàcul, que permet aguantar l’erecció més temps? L’erecció del penis humà, en canvi, depèn exclusivament de la hidràulica interna (inundació i retenció de sang als cossos cavernosos del penis), que no sempre funciona amb eficàcia. La formació de l’os del penis depèn de l’activació d’uns gens molt importants del desenvolupament, els gens HOX, que no s’expressen en el primordi genital humà (però sí en el de ximpanzés, micos i altres). Potser tampoc sabíeu que la pell del penis humà no té vibrisses sensorials (una espècie de rugositats) sensorials, com sí que tenen altres espècies, entre elles, els ximpanzés. Un treball comparatiu del genoma entre primats va determinar que l’espècie humana tenia una deleció a la zona reguladora de l’expressió dels gens, depenent d’andrògens que permeten la formació de vibrisses. Això voldria dir que, en conjunt, el penis humà necessitaria més estímuls que el dels altres simis i mamífers pròxims.
Uns estudis recents, però, publicats a Science i Nature, han cercat explicar la sensibilitat especial de la zona genital, a la pressió i a la vibració (s’anomena mecanosensibilitat), i que originen excitació i faciliten la relació sexual. Fa uns mesos, uns investigadors van demostrar que les cèl·lules de la pell de la regió genital en ratolins noten la pressió gràcies a un gen anomenat Piezo2. La proteïna produïda per aquest gen forma un receptor a la membrana que està tancat per defecte; però quan la membrana es deforma per la pressió, s’obre, deixa passar ions i transmet l’estímul a les neurones, les quals acaben transmetent-lo a la medul·la espinal i al cervell. La presència i estimulació mecanosensorial via PIEZO2 és important per al comportament sexual dels ratolins. La modificació genètica de ratolins de manera que no expressin aquest gen, fa que els mascles no tinguin erecció associada al contacte a la zona genital, i que les femelles no busquin mantenir l’acte sexual. La conseqüència d’eliminar l’expressió d’aquest gen, doncs, implica que la libido dels mascles es manté, i l’excitació via olfactiva també, però no s’indueix un acte reflex per a l’estimulació genital, mentre que les femelles no responen al contacte ni a la vibració als genitals i no tenen ganes de mantenir actes sexuals perllongats. Hi ha humans que tenen mutacions inactivants al gen PIEZO2, i mostren hiposensibilitat genital i no obtenen plaer del contacte o les carícies a la zona genital.
Quines neurones són sensibles al contacte i la pressió a la zona genital? Un article ha identificat les neurones mitjanceres, els corpuscles de Krause, unes terminals sensorials nervioses que només es troben en certes zones de la pell i les mucoses i, en particular, a la zona genital.
La pregunta següent és, quines neurones són sensibles al contacte i la pressió a la zona genital? Un article acabat de publicar aquesta setmana ha identificat les neurones mitjanceres, els corpuscles de Krause, unes terminals sensorials nervioses que només es troben en certes zones de la pell i les mucoses i, en particular, a la zona genital. Descrits a finals del segle XIX per Krause, ningú no sabia exactament per a què eren necessaris aquests corpuscles, que presenten cèl·lules de Schwann embolcallant la terminal nerviosa. Han calgut 150 anys perquè alguns investigadors n'estudiessin la funció, no menor. Tindrien forma de bombeta al final d’un fil, amb un “cap” on hi ha la zona sensorial, amb membranes plenes de PIEZO2 i excepcionalment sensibles a la pressió suau (no dolorosa) i a les vibracions de baixa intensitat, com ara vibracions entre 40 Hz-80 Hz, que són justament les vibracions de molts aparells de joc sexual (que, evidentment han sigut dissenyats empíricament, però sense cap coneixement fisiològic de la raó per la qual són efectius).
Doncs bé, en ratolins, la zona genital està particularment farcida d’aquests corpuscles, el nombre de terminals nervioses és semblant entre mascle i femella, però com que el clítoris és molt més menut, la densitat dels corpuscles de Krause és molt major que en el penis. Estem parlant d’una densitat al voltant de quinze vegades més, cosa que explicaria una sensibilitat més alta del clítoris (us recomano veure aquest enllaç, on, a més d’una bona explicació, podreu observar quin aspecte tenen els corpuscles de Krause vistos a través d'un microscopi). Per contra, la vagina no té corpuscles de Krause. Això permet especular als autors que la sensibilitat a la pressió i vibració és major i probablement diferent en ratolins femelles respecte als mascles. Encara no sabem si aquest fenomen s’extrapola a humans, però és molt probable. En ratolins, l’estimulació dels corpuscles de Krause causa un reflex d’erecció en mascles i una contracció vaginal en femelles, i l’anul·lació de la seva formació mitjançant modificació genètica no modifica la libido dels mascles, però sí la freqüència i duració de la penetració i de l'ejaculació, mentre que les femelles no cercaven els mascles i mantenien pocs actes sexuals i curts, la qual cosa, en conjunt, dificulta l’efectivitat de l’acte sexual.
Sembla mentida que no sabéssim abans totes aquestes qüestions, sigui en ratolins o en humans, quan, evidentment, el sexe i l’acte sexual són activitats inherents a la vida, a les quals els humans dediquem molta energia i interès. Aquest coneixement fisiològic pot servir, evidentment, per a entendre millor les disfuncions erèctils o de manca de sensibilitat/plaer i obre portes a poder tractar-ho en un futur. Encara cal esbrinar com la medul·la i el cervell reben i interpreten aquests estímuls mecanosensorials i com s’imbriquen amb la resposta hormonal i de neurotransmissors. Podríem dir que anem pel camí d’entendre per què les Good vibrations són rellevants per al Sexual healing, però encara ens queda ciència per recórrer.