L'eurodiputat Alvise va cobrar en metàl·lic, trinco-trinco, 100.000 euros d'un profeta de les criptomonedes que feia somiar els seus clients amb enormes guanys. Com sol passar, la cobdícia és un dels pecats més irresistibles i comuns. Només calia guanyar-se la confiança d’uns quants incauts. Del cert que no van ser pocs els que van fer confiança amb el reclam d'uns guanys espectaculars. Diners fàcils... per a l’Alvise de torn. Després, com sol passar, a plorar. És com jugar a la borsa o anar al Casino a assaltar la banca volent desconèixer que aquesta sempre guanya. Precisament per això és un negoci tan lucratiu.  

Tot plegat s'ha sabut just ara —els tripijocs d’Alvise— quan els interessos tornen a decaure i una bona oferta d’un banc no arriba al 2 % d’interès per un dipòsit fix a termini. I sempre que es tingui una quantitat considerable. Temptador quan algú promet interessos desorbitats pels diners aliens si el banc ofereix un interès per sota de la inflació. Si és que l’ofereix i no passa que et cobren per un servei o un altre. Per no parlar de les comissions abusives dels caixers automàtics. 

El cas és que el rei de les criptomonedes va avançar 100.000 euros a Alvise. D’una tacada. Alvise sí que cobra per endavant, aquest sí. A canvi de futures gestions que el beneficiessin si en un futur PP i VOX necessitaven els hipotètics vots d’Alvise per fer majoria. A la dreta que alimenta el discurs més dretà li passa que acaba veient com li creixen els nans emparats en aquest discurs al qual aquesta dreta dona cobertura. Sovint perquè es deixa arrossegar pel populisme quan promet solucions fàcils a problemes complexos si no insolubles. O per respondre a una esquerra que tot sovint —tot sigui dit de passada— es passa de frenada. 

El Rei de les Criptomonedes va pagar en mà 100.000 euros. Més que un sobre devia ser un maletí. Possiblement en bitllets de 100 o 50. Perquè els bitllets de 200 no corren i els de 500 no els vol ningú. Ni el banc que exigeix explicacions si algú pretén ingressar més d’un bitllet de 500. Ja no diguem 200 bitllets de 500. D’on els ha tret és la primera pregunta que et faran.  Si va ser en bitllets de 50, devia ser laboriós el recompte. Són 2.000 bitllets de 50 fins a sumar 100.000 euros. És tot un botí de feixos de bitllets, com els de les pel·lícules de gàngsters.  

És fàcil imaginar Alvise comptant-los amb frenesí, llepant-se els dits i fent-ne grapats de 1.000 euros. Fins a sumar 100 feixos, amarats per la polsera amb la bandera espanyola que està tan de moda i que Alvise, com tants altres patriotes, llueix al canell. A saber si el seu mecenes també s’abilla amb la bandera d’Espanya. Com el cap de Desokupa. Un onerós joc de patriotes. Qui deia que de banderes no se’n menja!? 

Entretinguts un i altre amb l’intercanvi, devien anar comptant bitllets, apuntant en una llibreta les quantitats per no descomptar-se a mesura que es van fent petits feixos a l’estil endreçat dels bancs. O bé en grapats més voluminosos escanyats per gomes elàstiques com antany els venedors ambulants. 

Alvise és un barrut sense escrúpols de cap mena. Un venedor d’ungüents que ha sabut aprofitar el discurs de l'antipolítica, un discurs que sura a les xarxes socials i que defensen youtubers que s’han fet d'or i que traslladen la seva residència a Andorra, o implícitament esportistes d’elit o altra mena de milionaris que cotitzen fora d’Espanya

Són diners opacs que sovint o bé es fan circular en petites quantitats o es fan anar de mà en mà, sense deixar rastre, precisament per continuar evitant el fisc. Per pagar serveis o obres sense declarar. És un cercle viciós. Però no pas a petita escala, a l’engròs. 

Alvise és un barrut sense escrúpols de cap mena. Res més. Un venedor d’ungüents que ha sabut aprofitar el discurs de l'antipolítica, un discurs que sura a les xarxes socials i que defensen youtubers que s’han fet d'or i que traslladen la seva residència a Andorra (o a on sigui que els ho arreglin bé), o implícitament esportistes d’elit o altra mena de milionaris que cotitzen fora d’Espanya. Clar que quan vius en un país on el primer evasor fiscal és el Rei i els seus sòrdids tractes de faldilles, ja està tot dit. Especulen que els 100.000 euros percebuts per Alvise (la xocolata del lloro al costat dels fastos reials) podrien ser constitutius d’un delicte de finançament il·legal del seu partit. Quan amb tota probabilitat eren única i exclusivament per a la seva butxaca. Gastar-lo en campanya hauria estat més noble. 

L’eurodiputat Alvise ha pretès resoldre la qüestió superba mentre crida a seguir el seu exemple. A fer tot el possible per no pagar Hisenda. Es vanagloria de declarar-se culpable un cop l’han enxampat i ho disfressa tot d’un discurs patriòtic i liberal.  Alvise no és tant el problema com la conseqüència d’un discurs que la dreta ha accentuat i que consisteix a no pagar impostos. Com a Madrid, que fan ostentació de driblar el pagament. Pagar és de pringats, ens venen a dir. 

És notable en la dreta espanyola el desfici per suprimir impostos com el de Successions o Patrimoni. Sobretot si són impostos selectius que només graven els que més tenen o hereten. La dreta en fa bandera, com abandera abaixar-ne d’altres a càrrec del dumping fiscal contra l’economia productiva d’altres comunitats. Es recorre fins i tot a aquella llegenda fiscal que defensa que el millor per al conjunt de la societat és que els milionaris no en paguin d’impostos. Perquè després poden ser més despresos gastant a carretades. És una burla. Però té predicament en alguns àmbits.  

De retruc es farda que s’han suprimit en nom de la llibertat mentre es denuncia el ‘terrorisme fiscal’. L''infern fiscal’ que denunciava Margaret Thatcher, escoltada per Ronald Reagan. Una política que ha rebrotat amb més força que mai en una era de dreta populista que ha fet eclosió i que s’estén com una taca d’oli. Des d’Argentina a Àustria. I que té en Donald Trump una icona batallant per tornar-se a coronar. Tampoc és que l’esquerra hi ajudi gaire quan incrementa la pressió fiscal a les classes mitjanes o les deixa fora d’ajuts o prestacions amb talls arbitraris que són una font de greuges i de conflictes. Que li preguntin a una família de classe mitjana que ha de portar tres nens a la guarderia! Però aquesta és una altra qüestió. 

La qüestió és que hi ha Alvises i tenen èxit perquè abans molts han sembrat per fer-ho possible.