“Si la llengua falla, fallarà tot” és el títol de la conferència que el pròxim 19 de febrer farà el MHP de la Generalitat Quim Torra a Riudoms (Baix Camp). Atès que, amb tota probabilitat aquest títol es refereix a la pervivència de Catalunya com a nació, pot passar que més d’un pensi que el missatge té un aire massa apocalíptic, que en una cultura no tot és la llengua, com es demostra al País Basc, on la llengua és més minoritària que a Catalunya i el sentiment nacional no només no se n’ha ressentit, sinó tot el contrari.

A Catalunya l’immigrant té com a referent idiomàtic el castellà

Sigui o no apocalíptic, i sense entrar en la relació de la llengua amb el sentiment nacional català, és una realitat que el català va, lamentablement, a la baixa. Només cal anar pel carrer, anar a establiments comercials, als serveis de salut, a les escoles, als espectacles, als bars, als restaurants, a les empreses per poder constatar fàcilment que és així en entorns metropolitans i, en grau més baix, a la resta del país. I el que és més alarmant: per segments d’edat també és constatable la pèrdua de l’idioma entre la població més jove.

Recordant l’eminent lingüista Joan Solà en un discurs al Parlament de Catalunya l’any 2009: “[...] la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política [pel marc estatal de referència] ni de salut social [català a les aules, castellà al pati] ni de salut filològica [degradació de les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques]”.  De llavors ençà, la llengua no ha millorat ni en quantitat (nombre absolut de parlants i la seva proporció respecte al conjunt de la població) ni tampoc en qualitat (cada vegada es parla pitjor).

A l’espera de la publicació de la darrera enquesta d’usos lingüístics, donaré quatre dades per il·lustrar els usos del català, extrets de les enquestes sobre el tema entre 2003 i 2018. En quina llengua es relaciona la població catalana amb els altres? Amb els membres de la llar i amb els veïns es dona un predomini del castellà (prop de la meitat de la població), seguit del català (un terç aproximadament), i la resta de la població empra ambdues llengües (català i castellà) o altres llengües (en creixement). Entre companys d’estudi, des del 2003 el català va a la baixa, per bé que encara era la llengua predominant el 2018. En el gran comerç i en les entitats financeres el català, que era predominant el 2003, ha passat a segona posició. Amb el personal mèdic, català i castellà estan molt igualats, però el primer ha perdut molt de pes respecte al 2003.

Els factors que expliquen la delicada situació de la llengua i la tendència general que presenta ni són senzills ni es poden aportar en un article com aquest. Tanmateix, l’experiència i el sentit comú fan pensar en una combinació de quatre ingredients que podrien donar com a resultat l’explicació del punt en què ens trobem i cap on ens orientem. El primer factor deriva del model econòmic: el principal motor del creixement de fa dècades són activitats que creen llocs de treball de baixa productivitat i de baixos salaris (des del sector agrari als escorxadors, al personal de neteja, al sector hoteler, a la restauració, entre altres), que no interessen a la població catalana. Oficis més clàssics com el d’electricista, fuster, instal·lador de xarxes, d’aire condicionat, etcètera, estan en la mateixa situació. Mentre això passa, Catalunya està batent rècords de residents a l’estranger: gent molt qualificada i formada aquí, però que no troben feina o, si en troben, està mal retribuïda.

El segon factor és demogràfic, amb una connexió econòmica directa: davant la baixa natalitat i l’alta necessitat de personal del sistema productiu, la sortida que es troba per cobrir el dèficit és la immigració. A Alemanya i a quasi tots els països europeus també passa, amb la diferència que allí la immigració és neutra en termes de llengua. A Catalunya és diferent, l’immigrant té com a referent idiomàtic el castellà. No hi ha cap necessitat d’aprendre el català si un no té la voluntat o no veu cap rendiment en fer l’esforç d’aprendre’l. El fet simptomàtic que el català no és necessari, ni tan sols per tractar amb les administracions públiques, envia un senyal clar que l’esforç per aprendre’l potser és innecessari.

El tercer factor és cultural, també amb la seva arrel econòmica. L’idioma castellà és predominant a Catalunya en xarxes socials, espectacles, televisió, sèries, música, etcètera.  Un idioma que el parlen prop de 600 milions de persones rivalitza des d’una posició de força, per volum, amb una cultura relativament petita com la nostra i fa difícil que sobrevisqui.

El quart factor, que no és econòmic, és la manca d’autoestima dels catalanoparlants per la seva llengua, però aquest el deixo per als especialistes en llengua, que n’hi ha, i de bons. D’exemples de menysvaloració de la riquesa històrica que representa ser portadors d’una llengua mil·lenària en trobem en la vida quotidiana, amb les actituds individuals relatives a la llengua, i també en l’esfera política respecte a l’oficialitat i l’exigibilitat del català com a llengua pròpia del país. No és cap excusa, però el suport de l’obligatorietat de l’idioma propi del país, com passa a tot Europa, inclosa Andorra, ajudaria a salvar una llengua seriosament amenaçada.

Imperiosament, malgrat tot el que no hi va a favor, la llengua és un patrimoni col·lectiu de la societat catalana que cal preservar i potenciar, si no volem desaparèixer del mapa de les cultures i de les nacions.