Ho sento pels catalans que vulguin fer carrera política més enllà de Fraga, perquè mai no podran aspirar a ser presidents del govern d’Espanya. Ministres, sí, si hi ha obediència a les lleis fonamentals dels partits estat i, amb sort, vicepresidents del govern, si sona la campana, però la presidència és territori prohibit per a un català i uns orígens que generen desconfiança a la majoria d’espanyols. Fer qualsevol mena de jurament de fidelitat a la bandera, al rei i a la Constitució tampoc no és suficient. Un català mai no podrà ser president del govern espanyol, encara que entre els seus vuit cognoms hi hagi un sol Puig i la resta siguin Gutiérrez, González, Pérez, Vázquez, Núñez, Fernández o López.
Assumida aquesta realitat, els ministeris van molt buscats entre els polítics que han fet carrera dins del partit. T’ho has de treballar molt i saber a qui has d’apostar quan les aigües polítiques de la teva formació baixen remogudes. Si perds, te’n vas a la nevera, i si guanyes i sona la campana, et toca una cartera ministerial. La llista de ministres que han desafinat per manca d’aptituds és inacabable i al ciutadà ja no el sorprèn veure un llicenciat en pirotècnies vàries al capdavant del Ministeri de Sanitat. “El futbol és així”, va dir l’entrenador i rapsode del futbol Vujadin Boskov. Una frase que també serveix per al joc de la política.
L’últim a estrenar-se com a ministre és Ernest Urtasun, un dels cervells pensants de Comuns Sumar, especialista a emprar el lawfare per aconseguir alcaldies i el nen guapo de la formació. Diuen que per allà on passa l’Ernest, els sospirs es converteixen en una simfonia de desitjos. És, per dir-ho d’una manera planera, el gendre que tota família comunera voldria tenir. L’Urtasun és un bon orador i un equidistant de manual, que es va fer políticament a Europa i que ha tornat a Espanya per complir la quota de ministres amb què Pedro Sánchez vol fer callar els sempre remugaires socis de govern.
Encara que el Ministeri de Cultura sigui molt descafeïnat, per allò que cada comunitat té la seva conselleria de cultura, el càrrec no és fàcil, ja que ha d’acontentar totes les autonomies sense deixar de fer de Madrid el centre de totes les galàxies. El futur d’Urtasun com a ministre sempre dependrà de com continuï treballant perquè la capital es mantingui situada al km 0 de tot, incloent-hi inversions. Si a això li afegeixes, com ja he dit, que els teus orígens catalans sempre generen desconfiança, la genuflexió haurà de ser olímpica. A Espanya, els cognoms catalans només són útils per pagar impostos i fer comedietes idiotes, com Ocho apellidos catalanes.
Un català que vol fer carrera a Madrid s’ha de fer perdonar
La primera mesura decidida per Urtasun ha estat, sospitosament, dissenyada de cara a la galeria i per acontentar les bases del partit, i per demostrar, de passada, que és més animalista que un toro. Amb la cancel·lació del Premi Nacional de Tauromàquia s’ha ficat a la butxaca la simpatia dels seus votants —a Pedro Sánchez sembla que l'hi porta fluixa, com gairebé tot—, i s’ha guanyat l’animadversió dels hiperventilats que es vesteixen de torero a qualsevol plaça de la vida. “Donde no llega un caballero español por su altura, llega con la punta de su espada”, criden. A Urtasun, un home alt i amb una espasa de mida desconeguda, l’han titllat de covard i “d’haver fet una cortina de fum per tapar altres problemes”. Toros i amnistia? Quina imaginació.
Si Ernest Urtasun ha vist la sèrie Sí, ministre, deu saber que el ministre de torn sempre està supeditat a les ganes que tinguin els funcionaris i els secretaris de l’Estat de fer-li la vida més o menys fàcil. I a Madrid, tots els que formen la teranyina de la cort escombren cap a casa. A Sí, ministre, James Hacker, primer com a ministre d’Assumptes Administratius, després com a estadant del número 10 de Downing Street, creu que té el poder de l’última paraula, però sempre acaba passant per l’adreçador del seu secretari, Humphrey Appleby. Amb un “Sí, ministre”, Appleby ja en té prou per fer i desfer segons les seves necessitats.
No és un secret que els premis nacionals que lliura el Ministeri de Cultura depenen de la ideologia del govern i dels serveis prestats pel premiat a la causa preeminent de qui governa. Els últims anys, els escriptors que s’han pronunciat en contra del procés s’han endut tots els trofeus. I una anècdota: un paio d'El Mundo em va dir que jo escrivia molt bé, fins que vaig secundar posicions polítiques equivocades. O sigui: la qualitat de l’escriptura depèn de la ideologia que tens. Es veu que ser o no ser, com a periodista, depenia de no apartar-se mai “de la unidad del destino en lo universal”.
Eliminat el Premi Nacional de Tauromàquia, cal veure com actuaran Ernest Urtasun i els seus secretaris i funcionaris, que es mouen com caimans a les clavegueres amb els candidats dels premis nacionals d’altres categories culturals.
Un tema particularment delicat és el de les subvencions ministerials, i a qui destinen, i com, aquests diners. Els museus nacionals dispersos per Madrid estan rehabilitats i posseeixen unes col·leccions constantment engreixades a compte de tots els impostos que paguem els espanyols no residents a Madrid. És l’efecte capitalitat o la competència deslleial que permet que la Comunitat de Madrid es pugui permetre el luxe d’estalviar-se factures incòmodes i convertir-se, gràcies al Papà Estat, en un paradís fiscal.
Em pregunto si un ministre federalista d’esquerres com Urtasun aconseguirà canviar la idea que el seu ministeri existeix, bàsicament, per nodrir la menjadora cultural madrilenya i, sincerament, ho dubto. Un català que vol fer carrera a Madrid s’ha de fer perdonar, encara que cap dels seus vuit cognoms mereixi protagonisme a una pel·lícula lamentable, que fa de l’origen dels cognoms el centre de la befa patriotera.