El govern espanyol, el PSOE i moltes veus mediàtiques presenten Pedro Sánchez com un polític astut, supervivent, poderós, carismàtic i, fins i tot, una mena de líder mundial del progressisme que fa de contrapès als nous mandataris de la ultradreta internacional, inclòs el mateix Donald Trump. No hi ha cap dubte que Pedro Sánchez és, a hores d’ara, el millor actiu que té el PSOE i per descomptat l’únic cap de cartell electoral imaginable. Si això és així... com és que aquestes mateixes veus mediàtiques, el PSOE i el govern espanyol donen per fet que “si anem a eleccions vindrà un govern de PP i Vox”? No és tan bo? No és tan supervivent? No és aquella au fènix tan carismàtica que sempre surt guanyador de totes les situacions?

Ens ha tocat viure uns temps en què els missatges van a tal velocitat que no parem a processar que és contradictori presentar Pedro Sánchez com un líder imbatible i alhora fer servir l’espantall de “si hi ha eleccions hi haurà un govern de PP i Vox”. Si tan bo ets, unes eleccions no t’han de fer por. Si és veritat (com va dir la setmana passada) que "l'economia espanyola és la millor del món", l’atur està controlat i la cohesió social i territorial han millorat, a les pròximes eleccions —siguin quan siguin— Pedro Sánchez hauria d’arrasar i fer-ho sense baixar de l’autobús electoral. Però no pots lluir marc mental de victòria i a la vegada atemorir el personal amb un pronòstic de derrota. O una cosa o l’altra, però les dues a la vegada semblen bastant incompatibles. El què passa és que per separat, els eslògans curts ressonant com mantres funcionen molt bé. Almenys fins dimecres passat.

Només et veus en cor d'imposar un decret així si tens una sensació pròxima a la infal·libilitat política"

El no al decret òmnibus d’aquesta setmana esberla pel mig aquest xantatge emocional. Efectivament, Pedro Sánchez és astut i havia arribat a fer creure que són la resta de formacions les que han de donar-li suport i no pas ell el qui havia d’anar a buscar-los. I fins i tot havia arribat a generar una mena d’aura en què eren els altres partits els qui havien de retre-li vassallatge i fins i tot celebrar la sort de compartir aquest tros d’Història amb un far d’occident com ell. Encara més, que serien les altres formacions les que es barallarien entre sí per estar més a prop del líder. Alguns, no pocs, han caigut en el parany. Només així s’entén, per exemple, que Podemos i Sumar s’hagin escindit o que a hores d’ara Esquerra Republicana faci més oposició al Parlament de Catalunya que al Congreso de los Diputados.

Però aquesta vegada, Pedro Sánchez havia tensat massa la corda de l’adhesió i havia gosat barrejar pensions, bonificacions al transport i ajudes al País Valencià, amb una setantena de mesures més no pactades amb els mateixos partits que li van procurar la investidura. Encara més, el ministre Fèlix Bolaños va ser l’encarregat de fer arribar el decret a la resta de formacions polítiques amb un document de 140 planes d’extensió. I ho va fer només 48 hores abans de l’inici de la sessió, és a dir, amb un marge que n’impossibilitava no ja la negociació sinó la simple lectura. Només et veus en cor de fer aquesta imposició en fons, forma i temps si tens una sensació pròxima a la infal·libilitat política, i que allà on no t’assisteixi la raó dels arguments ho farà la síndrome d’Estocolm.

Ni les pensions es congelaran ni el transport s'encarirà; i Pedro Sánchez tornarà a quedar com a salvador de tot"

El PSOE ha posat els pensionistes d’escuts humans parapetats darrere d’un macrodecret. És igual de partidista fer això que votar-hi no. Però un cop derogat, també cal preguntar-se per què han passat quatre dies i no s’ha aprovat un nou decret amb només aquesta mesura si saps que -ara que l’augment de les pensions aniria per separat- Junts i PP sí que hi donaran suport. Pedro Sánchez parlava de “dolor social”. Quant “dolor social” suposa allargar la solució per retratar durant uns dies aquestes dues formacions? Si els pensionistes són la teva prioritat i saps que la solució està a un Consell de Ministres de distància es convoca i s’acaba amb aquest dolor social. Quin cost econòmic té causar cost polític als altres? Si és poc sensible apujar els abonaments de transport als joves també ho deu ser preferir que els joves paguin 26 euros més (de 44 euros a 70) només per dir que PP, Junts i Vox són molt de dretes.

Però que ningú pateixi. Res d’això passarà. De la mateixa manera que el mes de gener els pensionistes sí que han tingut aquest augment del 2,8% (perquè el decret estava en vigor), l’alça dels preus del transport i la congelació de les pensions quedarà en no res. L’increment havia de ser imminent, l’endemà mateix de la votació, però de manera miraculosa es va aconseguir que, tècnicament, aquest augment no entri en vigor fins el 10 de febrer. Fins aquell dia hi ha temps de sobres per fer marxa enrere i que tot (pensions, transport i ajudes dana) quedi com estava. Sigui extraordinari o ordinari, el govern espanyol convocarà un Consell de Ministres on aprovarà el decret, el portarà al Congreso i s’aprovarà. I Pedro Sánchez tornarà a quedar com a salvador de tot plegat. El que resulta incomprensible, doncs, és poder pensar que aquest heroi messiànic pugui arribar a perdre unes eleccions.