En un article tan llunyà en el temps com la galàxia de Luke Skywalker, vaig escriure una frase que sovint em diu el Francisco, el psicòleg que m’ajuda a portar els dols amb certa gratitud per la vida. La frase era la de "si vols fer riure Déu, explica-li els teus plans", i em va agradar tant, que en aquell article va semblar que li donava l’autoria al meu confessor dels dimarts i un lector em va renyar. "No se l’ha inventat el teu psicòleg, imbècil", va voler venir a dir-me el subscriptor del diari. Afligit pel meu error, vaig buscar-ne l’autoria i crec, sense voler-me equivocar, que és de Woody Allen. 

Acabat de saltar en paracaigudes en aquest 2025, fa temps que he deixat de fer plans a mitjana i llarga distància. I no ho faig per culpa de l’ull inquisidor del Parenostre —als creients els confesso que els ateus ens passem la vida cercant un Déu—, sinó per no convertir la meva vida en un ball de bastons. Si han d’arribar les alegries i les decepcions, ja arribaran sense demanar permís.

Perquè, ben mirat, les perspectives per a aquest 2025 són tan poc encoratjadores, que en un tres i no res tindrem Donald Trump governant el món des de la seva Estrella de la mort per capitanejar el Senat Galàctic, un cos legislatiu que dirigeix les regnes d’una República Galàctica que cada cop té més aparença d’una República Bananera. I amb el bo d’Elon Musk electrificant les nostres vides, Trump es rodejarà del bo i millor del Senat Galàctic, començant pel seu hacker preferit, el Vladímir, i acabant amb una filera de serfs que de la tristor no en faran fum. Sento portar la contrària al gran Jaume Sisa, però no és cert que qualsevol nit pot sortir el sol mentre gestors de la moralitat com Steve Bannon estiguin nodrint ideològicament el moviment nacionalpopulista galàctic amb el permís del poble, no sempre savi i cada cop més ruc. 

Com més informació tenim, més fàcils som de manipular. Davant de tanta informació que ens arriba, no tenim massa temps d’aprofundir i ens quedem amb uns titulars que tenen un amo

Tot allò que asseguraven a principis de segle els politòlegs, sociòlegs i companyia, ha sigut una fal·làcia. Perquè afirmaven que, amb l’aparició de les noves xarxes socials, seria molt més difícil manipular al poble, poble com a unitat de destí en l’universal, i ens farien més lliures. Sense voler portar la contrària a aquests futuròlegs, si una cosa han demostrat les xarxes socials és que com més informació tenim, més fàcils som de manipular. Davant de tanta informació que ens arriba, no tenim massa temps d’aprofundir i ens quedem, sovint, amb uns titulars que tenen, com tot en la vinya del Senyor, un amo. I posats a emprar un enunciat grandiloqüent, podria dir, sense equivocar-me, que les xarxes socials són l’opi del poble, molt més que el futbol o Torrente. 

Algú se’n recorda de Manuel Luque? Era un publicista que es va fer popular als anys vuitanta mitjançant un anunci de la marca de sabons per a la roba Colon. Luque, clenxinat com un minyonet de sagristia amb un Supermirafiori a la porta de la seva casa adossada, va fer popular un eslògan publicitari que ha quedat en la memòria de moltes generacions: “busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo”. Un consell que en aquest nou segle de la informació indiscriminada, no prediquem per manca de temps, inclús, per cuinar a casa un fantàstic fricandó, la recepta de les receptes d’un corpus culinari català menystingut a les llars, per cert, per manca de temps. Quan rebem informació hauríem de cercar, comparar i si trobem quelcom millor, comprar-la.

Aquest 2025 no pinta bé. O, per seguir en el cunyadisme, van mal dades. I ho sento per Raphael, fotut de salut, però quan a finals de 2024 vaig saber que publicava un disc homenatge a la cançó francesa “por pura gozada”, vaig pensar que el 2025 arrancava tràgicament i que “la gozada” seria una tortura i que els cantants francesos, des de Piaf fins a Bécaud, des de Montand fins a Brel, des de Ferré fins a Brassens, passant per Gainsbourg, Trenet, Barbara, Greco o Hardy, es remourien als nínxols preguntant-se un “per què” d’ultratomba. Faré un esforç i compraré el disc titulat  Ayer... Aún com a desig de la prompta recuperació del cantant de Linares, el responsable de cançons com Mi gran noche, Como yo te amo, Yo soy aquel o  La canción del tamborilero. La Maria Febrer, la meva sogra, és una gran fan de Raphael i els Reis podrien portar-li Ayer... Aún perquè l’escolti, ronpoponpon, en una estrictíssima intimitat.

I és que aquest 2025 fa un tuf insuportable a tragèdia. I mentre escolto el carrusel inacabable de notícies que anuncien guerres en tots els racons de la galàxia, a cada nova elecció guanya el bo i millor de cada casa política, i comencen a sonar en l’horitzó els tam-tams dels tamboriners que anuncien una nova recessió tan necessària per als defensors de l’ultra neoliberalisme en la seva obsessió per la destrucció total de l’estat del benestar.  I per si no vols caldo, dues tasses, podem amenitzar el dia despertant-nos escoltant els nous gurus del nou mil·lenni, uns meteoròlegs que no troben mai una bona notícia en la galàxia. Soc conscient que visc en un món condemnat per culpa del canvi climàtic, però de vegades m’agradaria escoltar, encara que fos mentida, que plou i fa sol i les bruixes es pentinen, o que sempre ens quedarà París malgrat Víctor Laszlo o el capità Renault.