Segurament deveu conèixer el proverbi llatí Si vis pacem, para bellum, atribuït erròniament a Juli Cèsar. ChatGPT us en donarà moltes més accepcions, però a mi m’interessa especialment que ens aturem, és clar, en Tucídides. Qualsevol idea, o gairebé, sobre geoestratègia que us pugueu imaginar, la trobareu segurament molt ben fonamentada a la seva única i irrepetible obra La història de la guerra del Peloponès. I en concret, sobre aquesta qüestió, Tucídides, al capítol LXXI del primer llibre, quan analitza les causes de la guerra, ens diu textualment, segons la traducció de la Bernat Metge: "el poble que assegura per més temps la pau és aquell que pren justes mesures militars, però que dona a entendre que, si se l’atropella, pensa no deixar fer".
Justament, aquests dies que es parla a Europa de l’augment de la despesa militar, ens convé plantejar el debat. I soc del parer que els clàssics ajuden. Recollim, doncs, la idea de Tucídides sobre com defensar la pau. Cal —ens diu— prendre "justes mesures militars". Al gran clàssic se li ha tirat en cara que era un precursor de la realpolitik. És a dir, que no dubtava a defensar racionalment el que calia fer per aconseguir els objectius polítics plantejats, al marge de les derivades ètiques que es veiessin afectades. I res més lluny de la realitat. Tucídides intenta analitzar què succeeix per extreure’n regles. En aquest cas, ens ve a dir que si no es prenen mesures militars "justes", és a dir, les adequades a les nostres circumstàncies, el més probable és que comprometem la pau. No és que ho defensi, ho constata.
I en aquest dilema estem ara els europeus. Ens fa molta mandra parlar de guerra. Ens hem convençut que som gent de pau, evolutivament parlant. És a dir, que som millors que la resta del món perquè no ens agrada parlar de coses lletges i fastigoses com la guerra, perquè nosaltres ja ho hem superat. La guerra és per als bojos dels americans, o per a quatre fanàtics religiosos, o per a vells conflictes tribals. També tenim una certa tolerància pels animalots dels russos, que ja se sap, la fan grossa de tant en tant. No tenim ganes ni de parlar-ne, i encara menys d’assumir-ne una despesa militar rellevant. Si mirem la despesa militar mundial aproximada del 2024 a tot el món, estem parlant de 2.400.000 milions de dòlars. D’aquesta, un 35% —uns 800.000 M$— la paguen els EUA. I els espanyols ens devem haver acostat als 20.000 M$. És a dir, que els EUA, amb set vegades més població que Espanya, té quaranta vegades més despesa militar. Fins aquí les dades.
Imagineu-vos un món on només tenen armes els bojos i els malparits. Tindríem un problema, em sembla clar
Ens cal, abans de continuar, aturar-nos a reflexionar sobre quantes escoles i quants hospitals es poden fer amb tots aquests recursos. Aquest és el debat més important. Però un cop analitzat amb desànim que ningú no en vol parlar seriosament, hem de fer-nos la pregunta següent: què passa si no invertim en armament i només ho fan els països totalitaris? Imagineu-vos un món on només tenen armes els bojos i els malparits. No cal anar a la geopolítica mundial. Imagineu-vos com viuríem si només fessin servir armes els lladres i la mala gent. Tindríem un problema, em sembla clar. Les armes les ha de tenir l’Estat per dissuadir qui no està disposat a conviure en pau. Doncs el que passa en l'àmbit veïnal, passa també en l'àmbit mundial. Per dissuadir qui no vol viure en pau i està disposat a emprar la violència, calen mitjans perquè li passin les ganes. És molt delicat, ho entenc. Però d'ençà que Tucídides ens ho va dir fa més de 2.500 anys, els homes i les dones no hem deixat de donar-li la raó: o equilibrem les forces militars amb els països violents, o ens envaeixen. Per desgràcia, l’armament militar està a la punta de la innovació i cal, a més, estar a la darrera moda.
Fa una mica de basarda que, al final, la guerra d’Ucraïna hagi acabat com una vulgar guerra de trinxeres, al més pur estil de la Primera Guerra Mundial, només que ara hi ha drons i satèl·lits, a més d’obusos. Amb més de 1.000 km de línia de front i prop d'un milió de soldats de cada part, la guerra ha esdevingut un cost insostenible per a tots dos bàndols. I l'única cosa que està en discussió realment per ara és qui pagarà els plats trencats, especialment en el futur. Perquè seguint les regles de la història de Tucídides, ens estarem uns quants anys posant "justes mesures militars" per mantenir la pau. Si els dirigents fessin més cas a Tucídides en tot, haurien d’anar al racó de pensar. Mireu què ens diu en el capítol LXXVIII del primer llibre: "Els homes, quan van a les guerres, comencen pel que haurien de fer el darrer, actuar; però quan senten els revessos, llavors s’avenen a les raons". Esperem que, a Ucraïna, uns i altres no tardin gaire a fer-li cas, arribin a un acord i aturin la guerra.