Observi al seu voltant. Respiri profundament durant una estona. Intenti abstreure's, estimat lector, del soroll que ve de fora. El convido a ser un revolucionari, una revolucionària en aquests temps. Quan el corrent empeny, és probable que deixar-se portar sigui aparentment el més còmode a curt termini. Però som realment conscients de cap a on ens porten les "modes" actuals? Què és innovador, què és subversiu avui? Què s'imposa, de manera sistemàtica, i cap a on ens empenyen?

Si consultem les dades, per exemple, podem observar com el percentatge de joves solters es dispara a Espanya des del 2008 i la natalitat es redueix. Això no només passa aquí, sinó que sembla que és una tendència a Europa i als Estats Units. De manera subtil, va calant aquesta idea d'estirar el sentiment d'independència, idealitzant una llibertat al més pur estil "Peter Pan". La joventut que pretén estirar-se, com si fos un xiclet infinit, va col·locant les generacions en una etapa de maduresa en la qual s'ha perpetuat el mode de vida propi de la vintena fins que ja no es pot sortir de la roda. La diferència és que allò que en l'acabada d'estrenar independència és una necessitat d'experimentació i evolució, als quaranta es converteix en una espècie d'angoixa que prova de pal·liar-se amb mascotes o antidepressius.

El consum d'antidepressius s'ha disparat en els últims anys. També el d'ansiolítics i sedants. Especialment entre dones, augmentant a mesura que envelleixen, sent més consumits en ciutats més grans i entre les rendes més baixes. El consum d'antidepressius ha crescut un 50% en deu anys i l'ansietat s'ha disparat un 70%, cosa que ha convertit Espanya en el tercer país de la UE en consum d'aquests medicaments. Estem cada vegada pitjor en termes de salut mental. Solitud, incertesa i por solen ser alguns dels factors desencadenants. I potser per això, cada vegada es tenen més animals de companyia: a Espanya hi ha actualment més de 30 milions de mascotes.

Si sortim a mirar com està la nostra joventut, la cosa no millora: se senten molt sols. I quatre de cada deu persones d'entre 15 i 29 anys estan afectades per problemes psicològics, on l'ansietat està generalitzada. Són minoria els que consideren que tenen una bona salut mental, segons l'enquesta de la Confederació de Salut Mental d'Espanya feta el 2023.

És urgent i necessari abordar l'enorme buit en el qual està caient una societat que ha perdut l'essència fonamental. La de l'altre, la de l'amor als altres, la del gust per compartir

Hi ha una cosa que sembla passar tant entre la població adulta com en la jove: la por de la solitud. Una sensació i un buit per omplir de qualsevol manera que produeix tristesa, ansietat, angoixa. Tanmateix, l'afany per preservar una idea equivocada —segons la meva opinió— de llibertat, un egoisme exacerbat, empeny cap a un cercle de consum i animal de companyia. El fet de tenir, la pastilla, la pantalla i la mascota. Per què i de quina manera s'ha arribat fins aquí? Avui el convido a reflexionar durant el cafè d'avui sobre això. A trobar la raó que empeny l'ésser humà a estar sol mentre té pànic a això mateix; per què es precipita la societat a resoldre-ho gairebé tot amb pastilles que calmin, anul·lin, suavitzin la realitat en lloc de preparar-nos per saber el que necessitem realment i fer el possible per assolir-ho.

L'espècie humana és social per naturalesa. Necessitem relacionar-nos, tocar-nos, compartir amb els altres. Aquesta és la paraula clau de la felicitat: "amb els altres, per als altres, pels altres". I és el que s'està destruint en aquesta nova normalitat en la qual sembla haver-se imposat la "distància social" (compte amb el concepte, perquè no es va parlar mai de distància física, sinó "social"). De la mateixa manera que en aquesta trampa que són les xarxes a internet, s'ha decidit batejar-les com a "xarxes socials", quan el que es promou és precisament el contrari: aïllar-te per posar-te a mirar pantalles amb comentaris i imatges en lloc d'un cafè compartit i una història per explicar durant hores.

Cada vegada es tenen menys fills. Concretament, Espanya és un dels països amb la taxa de natalitat més baixa del món. S'apunta a criteris econòmics com una de les principals causes. Però potser de fons també hi hagi un continu atac a la família com a nucli de la societat, com a base fonamental del desenvolupament humà: la família és el principal cercle de confiança, de seguretat, de vincles necessaris per reforçar l'autoestima i trobar el descans de la llar. Els nuclis de convivència s'han anat diluint. La falta de trobada de la comunitat com una cosa habitual ha anat generant cada vegada un sistema més individualista, que s'ha substituït per una societat de consum. La família com a institució s'ha posat en el punt de la diana durant els últims anys. S'ha potenciat la vida en solitari, com si fos una quimera, una cosa sostenible econòmicament, assegurant així una sensació de llibertat irreal i plena de contraindicacions i efectes adversos. La pastilla s'ha convertit, al costat de la mascota (la companyia que no parla, que no dissenteix, que ens acompanya per sortir a passejar i s'arrauleix al nostre costat mentre consumim sèries sense parar), en l'aliada perfecta.

S'ha rebutjat la recerca i el desenvolupament de l'espiritualitat. El modern és allò material, mentre que creure en alguna cosa més, és gairebé gairebé conspiranoic. El conspiranoic ho inunda tot. I el que és intel·ligent és estar sol embotint-se a pastilles, pel que sembla. És, segons la meva opinió, urgent i necessari abordar l'enorme buit en el qual està caient una societat que ha perdut l'essència fonamental. La de l'altre, la de l'amor als altres, la del gust per compartir. La del desig de crear una família sense embuts. La de gaudir de l'amistat, de la parella, dels fills. La necessària comunitat que aposti per ajudar a desenvolupar projectes comuns, en lloc d'empènyer-nos cap a pisos compartits on estar-nos durant hores mirant pantalles acompanyats del nostre company de quatre potes. És fonamental recuperar l'espiritualitat, elevar el sentiment que va més enllà del que es té, de l'objectiu material que com a trampa se'ns mostra. Recuperar la cura de la nostra gent gran, passar temps amb ells i amb els nostres fills. Trencar la solitud amb companyia de la de debò. Recuperar el temps perdut, allunyar-se del soroll, utilitzar les noves tecnologies de manera conscient i allunyar-nos de la solució fàcil que ens empeny a la solitud i al consum en una espiral sense fi.

Sortim a omplir les places, els parcs, els cafès. Silenciem els telèfons i parlem mirant-nos als ulls, en persona. Busquem aquests amics, aquests familiars, recuperem els llibres que teníem pendents de llegir. Anem en companyia a escoltar música en directe, al teatre. No tinguem por de voler-nos enamorar. Reivindiquem precisament això, l'amor, el desig de tenir fills, de criar-los i gaudir d'acompanyar-los. Siguem revolucionaris. Ens hi va la vida.