Quan vaig arribar a París per a viure-hi, l’any 2006, em van recomanar de seguida que si em convidaven a un àpat, per conèixer possibles amics o professional, a la ciutat o al camp, hi havia alguns temes que era convenient que no sortissin. En concret, em van dir que no era adient parlar, ni a la taula ni a la sobretaula, de política, de diners, de sexe i de religió. Després podies observar que potser les coses no eren tan rígides com se’t volien presentar, però, per si de cas, tot fent la meva immersió a la societat francesa, i parisenca en particular, vaig procurar seguir els consells, que, malgrat semblar-me un pèl exagerats, no puc negar que procurar no esmentar aquests quatre temes va fer que els àpats es desenvolupessin plàcidament, sense ensurts destacables.
Ara que he tornat ja fa un temps a viure a Catalunya, m'adono que d’alguns d’aquests temes tampoc no se’n pot parlar, ni en públic ni en privat.
He exposat ja diverses vegades, en aquests articles i en conferències, que els catalans tenim un problema de sèrie, i és que no sabem debatre. No és una característica exclusivament nostra, però la tenim. En no haver fet els debats quan tocava (la Reforma protestant, la Il·lustració, la fi de l’Antic Règim i la disputa Camus-Sartre, entre altres), la nostra capacitat d’articular el nostre pensament i d’entendre el de l’altre està força minvada. Malauradament, el nostre sistema escolar tampoc no ha ajudat gaire en aquest sentit.
La societat catalana està molt polaritzada? Més o menys que les societats del nostre voltant?
Sigui com sigui, hi ha una sèrie de temes que susciten unes polaritzacions extremes en què s’arriba a perdre la raó, i tot per mantenir posicions ideològiques inflexibles que, sovint, no prenen en consideració els fets reals o els retorcen fins que tinguin una aparença de semblança o d’aproximació als seus criteris. S’enraona més que no es raona; i l’insult o, àdhuc, l’amenaça, sorgeixen amb una velocitat sorprenent de boques o de mans de persones que tenies per civilitzades. Això dificulta extraordinàriament la possibilitat de viure junts, i denota unes manques de tolerància i de generositat força extremes.
Cadascú podrà fer la llista de les vegades que voluntàriament ha defugit un tema per no veure’s involucrat en una baralla, normalment verbal. I així, a poc a poc, es va abandonant el terreny als qui són més, o criden més, o intimiden més, i que, sovint, són els que menys raons tenen. Per la meva experiència, directa i a través de xarxes socials, hi ha cinc temes sobre els quals és molt difícil establir diàlegs que puguin fructificar. Són:
- El conflicte àrab-israelià.
- Tot allò que està relacionat amb el catolicisme i la vida de l’Església.
- La realitat dels feminismes i les lluites que porta incorporades.
- Els aspectes relacionats amb l’organització territorial de l’Estat.
- Aspectes vinculats al flux i al fet migratori.
Són cinc temes sobre els quals pràcticament tothom té un posicionament, però en què les postures estan molt polaritzades, hi ha uns graus d’acantonament i de passió molt forts (massa forts), i és extremadament difícil ja no jugar el partit, sinó simplement delimitar el terreny de joc. I on, a més, no existeix autoritat arbitral, perquè les parts fa temps que hi han perdut tota confiança.
Tot això tensa la societat, dificulta el principi de viure junts, acantona les persones en posicions inflexibles, les allunya encara més, i desmoralitza als qui voldrien intentar trobar punts de connexió per tal d’avançar.
En definitiva, l’article d’avui volia reflexionar sobre el grau de polarització de la nostra societat, ara que en tenim exemples ben recents. Sobre tot allò de què no es pot parlar, si no vols prendre mal. I per plantejar-nos algunes qüestions, que mereixerien resposta: la societat catalana està molt polaritzada? Més o menys que les societats del nostre voltant? I, què podríem fer per rebaixar la tensió i parlar-nos argumentadament?