La distància exacta entre la sinagoga del carrer Avenir de Barcelona i la mesquita del Clot de Barcelona és de 5,2 kilòmetres. Les longituds mentals solen ser més siderals i de vegades semblen insuperables. Aquests dies, a un any de la guerra que ha destruït ja vides, terres, promeses i equilibris, he anat amb un grup de 40 estudiants universitaris a visitar aquests dos centres religiosos, jueu i musulmà. Un dia la sinagoga construïda el 1918, amb visita del rabí de la Comunitat Israelita de Barcelona. La setmana següent, la mesquita més gran de la ciutat, amb les explicacions del director del Centre Islàmic Català del Clot. D’entre les bondats de tenir vint anys, una és que les ganes de conèixer encara poden superar els prejudicis i, per tant, les preguntes que es fan són encertades, clares, i sinceres. Per què se segreguen les dones quan es resa? Què vol dir aquest objecte? Què posa en aquesta inscripció? Per què ens traiem les sabates o ens posen la quipà al cap? 

Perquè feu el que feu, en definitiva, és el qüestionament que es qüestiona qui vol entendre per què les persones creients compleixen algunes normes i rituals que a ells, la majoria no avesats a la religió, els resulten, com a mínim, cridaners i curiosos. Repeteixo als alumnes que es fixin en la diversitat dins les religions. En els corrents. En les tendències i la discrepància interna. No són monolítiques. Visitem ara les que tenen un sol Déu, però multiplicitat de maneres d’entendre i gestionar la vida.

La pregunta subjacent, quan parlem de judaisme i islam, és única. Per què en nom de la religió es cometen les atrocitats que continuen martellejant una terra ja masegada i adolorida que no pot més. A la sinagoga, on hem anat mentre se celebrava la festa del Sukkot o les Cabanes, hem pogut veure’n una recreació, una cabana instal·lada a una terrassa del centre, un edifici custodiat per seguretat a tot el carrer. El centre no té fotos d’ostatges, no hi ha cartells ni res que remeti a un conflicte latent a Israel. Tampoc a la mesquita hem vist senyals de protesta ni fulletons de manifestacions. I malgrat tot, l’aire que embolcalla aquests locals pateix els tints de la guerra on víctimes i victimaris mantenen la seva perspectiva del conflicte.

Les religions contenen un missatge de salvació que els seus seguidors malmenen, embruten, corrompen, trenquen

Els alumnes saben que el judaisme és un concepte, i les accions de l’Estat d’Israel un altre. Coneixen els fonaments de l’Islam i la seva percepció de la comunitat o uma i distingeixen una religió amb voluntat expansiva i proselitista, com poden ser el cristianisme i l’islam, d’una religió també abrahàmica i monoteista, com el judaisme, que no ho és. Saben la importància de la ciutat santa de Jerusalem, i entenen que estem davant d’un conflicte geopolític, cultural i que s’allarga des de fa dècades. Les seves preguntes són les més pertinents de totes: si en la doctrina de les religions hi ha aquesta crida a la pau, a totes elles, i a la convivència, per què són incoherents? I les respostes només poden anar en una direcció. Perquè es traeix el missatge. Perquè les persones que es proclamen religioses es distancien d’aquest missatge. Perquè si un manament diu “no mataràs”, no pots matar, ni persones, ni projectes, ni relacions. Perquè si Islam vol dir submissió a Al·là i significa pau, no pots fer la guerra. Les religions contenen un missatge de salvació que els seus seguidors malmenen, embruten, corrompen, trenquen. I han de ser els mateixos creients, els que ho veuen, els que es revolten, els que no volen viure aquestes contradiccions, els primers que ho han de defensar. No es pot ser innocent i dir que la religió no hi té res a veure, perquè l’element religiós existeix, tot i que es manipuli per interessos que no en són, d’espirituals.

Expertes com Eva Bellin, Erin Wilson, Monica Duffy… no es cansen de reiterar que no es pot negligir el factor religiós en les Relacions Internacionals. Que ha estat un error oblidar-se de la religió per intentar explicar el món només en claus sociopolítiques pensant que la religió era un afer privat, d’una gent que resa en un recinte i que fa dietes vegetarianes i es vesteix de manera peculiar. Les religions s’han d’explicar, perquè viuen en societat i no són grups aliens. Tenen drets i deures, i aquest conflicte a l’Orient Mitjà clarament implica jueus i musulmans, a més de poblacions cristianes i agnòstiques que també en reben les conseqüències. I de retruc, afecta a tot el món, també aquí.

La Unió Europea ha alertat de l’auge de l’antisemitisme i la islamofòbia i de la polarització de visions. És molt incòmode, intentar entendre els altres quan diferim de les seves posicions. I malgrat tot, continuaré demanant tornar a la sinagoga, a la mesquita, a l’església, a la gurudwara, al temple, on calgui, perquè l’estudiantat que vol viure en pau i no combrega amb la cultura del dron i de la pólvora pugui saber que hi ha diversitat ideològica, religiosa, cultural, política, social, econòmica… I que no es pot posar al mateix sac a cap grup, perquè la dissidència interna existeix, s’ha de conèixer, s’ha de tocar, escoltar, i sempre s’ha de reivindicar.