Amb les dècades que fa que segueixo el conflicte de l'Orient Mitjà (i la política internacional en general) i intento entendre els elements geoestratègics que expliquen les diverses situacions que ha viscut la regió, mai no m’havia trobat corrents d’opinió tan massius i, alhora, tan massivament ignorants. Probablement és el fenomen de les xarxes socials, que ofereixen un torrent constant d’informacions simplistes i esbiaixades —o directament falses— de situacions enormement complexes.
En l’era de la viralització, els ciutadans estem més informats que mai, però mai no havíem estat tan mal informats. És un fast food del periodisme, una informació que es devora amb la mateixa rapidesa que arriba; sense passar per la digestió intel·lectual. No prové de filtres que atorguin credibilitat a les notícies; ni exigeix coneixement de les contingències històriques, ni les mirades globals per entendre tots els elements que interactuen en el conflicte. Només és un afartament de notícies, que ens emboteixen com si fóssim oques que engoleixen quantitats ingents de menjar, sense cap altre procés que el pal que els foten per la gorja. I aquesta ingestió massiva i sense control provoca el que l’amic Mookie Tenembaum en diu, tot manllevant Heidegger, “l’atordiment” del pensament. Sobrecarregats de simplismes provinents de TikTok, Instagram, X, etcètera, la possibilitat d’aconseguir idees complexes esdevé impossible.
És el temps de la pancarta, en detriment del debat; el temps de la consigna, en detriment de la idea. I és així com el relat públic es transforma en una marea imparable de propaganda, falsedats, mitges veritats i pur maniqueisme. El problema és que aquest fenomen massiu de la falsa informació acaba contaminant els mitjans periodístics més seriosos, apressats pel ritme viral, i atrapats per la seva inexorabilitat. És així com milions de persones que, pel motiu que sigui, mai no han sentit gens d'interès per entendre els grans conflictes del món, de sobte, esdevenen experts en política internacional. Sense matisos, sense dades confiables, sense res més que el poder d’un X al seu mòbil.
La intenció mai no ha estat l’acord, sinó la destrucció d’Israel
El cas d’Orient Mitjà és paradigmàtic d’aquesta síndrome d’oca embotida, i els exemples són tant abundants com delirants. Persones que alcen el lema “del riu fins al mar” sense saber ni de quin riu ni de quin mar parlen; només perquè alguns gurús ideològics els han venut la cantarella. Gent amb bones intencions que reclamen un “Estat palestí” sense saber que hi ha hagut cinc possibilitats de tenir-lo, i que sempre s’ha negat per la banda àrab, històricament, i per la Palestina, en l’actualitat; perquè la intenció mai no ha estat l’acord, sinó la destrucció d’Israel. Gent que creu que el conflicte és una qüestió entre Israel i els palestins; sense conèixer els enormes interessos que mou el gegant iranià, responsable directe de la inestabilitat permanent de la regió i finançador de les organitzacions terroristes que la perpetuen. I, si parlem de Gaza, gairebé ningú dels que alcen la kufia —convertida en el substitut del descolorit pòster del Che Guevara— coneix la brutalitat que Hamàs ha infringit al seu poble, les ràtzies a l’oposició, la destrucció de drets, la utilització de la població com a escuts humans, l’ús de milers de milions arribats a Gaza, amb l’únic objectiu de crear un gran aparell de guerra. Tampoc no saben que fa temps que els països àrabs han donat l’esquena al conflicte, que les manifestacions a favor de Gaza no s’han fet al Caire, ni al Líban, ni a cap país de la regió, sinó a Occident, on la simplificació ha distorsionat la situació fins al límit.
Això no vol dir que la crítica a Israel no sigui pertinent, o que hi pugui haver mirades diferents entre gent ben informada, però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que, de sobte, s’ha imposat un relat únic, fal·laç i maniqueu que impedeix el debat. Embotits de tanta informació-brossa, la gent ha arribat a creure que entén el conflicte més complex del món, que fa setanta-cinc anys que dura i les variables del qual són igualment intricades. Alhora, aquests mateixos experts en Israel i Gaza són incapaços de saber què està passant al Congo o al Sudan o al polvorí del Sahel. I, sense entendre l’entorn global, difícilment entenen res. Però aquesta és la síndrome de l’oca embotida: rep tant de menjar de cop que creu que està ben alimentada, i només està atordida de tant d’embotiment.