El concepte de “singularitat” intenta satisfer la diferència catalana reduint-la a un tracte especial, distingit, diferenciat. El PSOE pretén fer compatible aquesta singularitat amb la d’Extremadura, la de Castella-la Manxa o la de Cantàbria, totes elles igualment singulars i peculiars i curioses. Mentre Iván Redondo insisteix en “la majoria plurinacional”, el PSOE es limita a intentar forjar un “estat plurisingular” que no només no ha acabat mai en res, sinó que a més no afronta el problema. Un estat plurinacional no és una suma de particularitats, una munió de “patios de mi casa”, una generosa aclucada d’ullet a les simpàtiques peculiaritats regionals de la Península. D’això va el debat etern a Espanya: de si és capaç d’encabir les seves nacions, de reconèixer les nacions que integren l’Estat i de donar-los el poder (la sobirania) que això comporta, o bé els eufemismes de to franquista tornen a imposar-se per a no anar enlloc. Pedro Sánchez té les dues opcions damunt la taula, vull dir que l’Espanya “plural” té les dues opcions. El camí de la plurinacionalitat (sobirania) pot tenir algun sentit, el de la plurisingularitat (descentralització administrativa) no.
Si Pedro Sánchez realment es creu la terminologia plurinacional que li reclama Iván Redondo dia sí dia també en els seus articles, s’hi haurà d’agafar per no deixar escapar els seus socis. És més: si s’hi agafa, el PP mai més no tindrà possibles socis més enllà de Vox, i Sánchez podrà impulsar una agenda veritablement reformista. D’això anava, precisament i teòrica, l’intent de reforma d’Estatut que van intentar Maragall i Zapatero (i que va acabar topant amb el mur del patrioterisme polític i judicial). Res d’això no té res a veure amb la singularitat, amb el simple repartiment gerencial, amb fer de crupier competencial. Quan s’evita costi el que costi el conflicte, com fa Salvador Illa, succeeix que els decrets d’Ensenyament dictats a Madrid acaben escolant-se sense problemes per la conselleria del ram i ningú no bada boca, com ha passat també amb els acords ministerials sobre pesca, on no hem sentit dir ni ase ni bèstia a la conselleria catalana.
Aquesta legislatura veurem (de nou) el col·lapse de la versió “light” de l’espanyolisme
Evitar el conflicte ens porta a aquesta insípida i falsa “suma de singularitats” que no resoldrà el tema i que fins i tot pot empitjorar-lo, com ja va fer l’operació de l’Estatut: si no es tracta Catalunya com el que és, una nació, no hi ha gestories ni fórmules administratives ni amables cessions competencials suggerides pels millors despatxos de consultoria que puguin ser suficients per mirar de resoldre el conflicte. No veurem la independència aquesta legislatura, però veurem (de nou) el col·lapse de la versió “light” de l’espanyolisme: quan multipliques les singularitats, estàs ruixant d’aigua el gremlin i se’t multipliquen els problemes. Les instruccions del venedor xinès eren ben clares, però hi ha maneres ben singulars (i suïcides) de no voler-les entendre.
Quan dèiem que l’arma secreta de l’independentisme és Espanya, no ens referíem només a la pulsió ultra del PP o de les institucions de l’Estat. Ens referíem també a l’Espanya “plural”, la tricolor, la que teòricament entén el problema i pretén una suposada concòrdia entre els pobles que conformen la pandereta de brau. L’Espanya plurisingular no arribarà enlloc, com ja no hi va arribar fa quinze anys o fa vuitanta anys, i haurà de decidir, com adverteix Pérez Burniol en els seus propis articles, entre considerar els pactes amb els independentistes com un “xantatge” o en reconèixer el caràcter nacional (és a dir, la sobirania) a allò que mai ha estat, ni és, ni serà, una singular comunitat autònoma. Els pactes entre Pedro Sánchez i els seus socis, amb tots els seus incompliments, només fan que evidenciar-ho de la manera més descarnada. Només falta veure en quin moment exacte finalitzarà, de nou, la comèdia.