Ja tinc una certa edat, i vaig ser criat amb Pelargon i les pel·lícules de l’Oest (en dèiem de l’Oeste), que configuraven un món de bons i dolents, on els bons eren els colons i gent de fortuna que protagonitzaven la conquesta de l’Oest a sang i foc, i els dolents eren els pèrfids “indis”, que arrencaven cabelleres i que maldaven, sense que en transpirés ni una gota als films, per defensar les terres que havien heretat dels seus ancestres, i les quals veneraven per sobre de tot.
Si un nom vaig retenir d’aquelles pel·lícules de dissabte a la tarda, en sessió doble, va ser el dels sioux. Que es deien així, però que ningú no es va prendre mai la molèstia d’explicar-nos qui eren i per què lluitaven. Lluitaven amb ferocitat quan calia, però no inferior a la que practicaven els colons colonitzadors amb les seves armes, que estan a la base de la segona esmena de la Constitució dels Estats Units, i que és sant i senya de la poderosíssima Associació Nacional del Rifle, d’aquells que creuen defensar l’essència del “ser americà”, de l’”estil de vida americà”, i del “somni americà”. Eslògans que han envellit malament, malgrat que tornin a governar els que volen fer gran Amèrica un altre cop.
En aquelles sessions sabatines quasi tots anàvem a favor dels ianquis, perquè eren els qui guanyaven i perquè eren els qui atreien les noies més maques, segons els cànons de l’època. Als nens, en general, no els agrada perdre, i això és atemporal i, per tant, els “indis” gaudien d’un menor predicament.
Però tornem als sioux. Els sioux són un grup de tribus ameríndies dels Estats Units i del Canadà. El terme pot referir-se a qualsevol grup ètnic dins la Gran Nació Sioux o a qualsevol dels molts dialectes del seu idioma. Comprenen tres divisions importants basades en dialectes i subcultures de les llengües siouan: els Santee, els Yankton-Yanktonai, i els Lakota. Els santee ("ganivet"), també anomenats Dakota oriental, resideixen a l'extrem oriental de Dakota, a Minnesota i al nord d'Iowa. Els Yankton i Yanktonai ("vila al final" i "petita vila al final"), col·lectivament anomenats també Dakota occidental, residien a l'àrea del riu Minnesota. Els Lakota, també anomenats Teton ("habitants de les prades"), eren els sioux més orientals, coneguts per la seva cultura caçadora i guerrera. Avui, els sioux mantenen molts governs tribals separats, i dispersats en diverses reserves i comunitats als Estats de Dakota del Nord, Dakota del Sud, Nebraska, Minnesota i Montana als Estats Units; i Manitoba i el sud de Saskatchewan al Canadà.
Vet aquí, els tenen tancats en diverses reserves, els han dispersat i els deixen tenir alguns governs tribals. És allò que en diríem la gent del “territori”, aquells que són pocs, estan lluny de la metròpoli, viuen en context d’aïllament, no tenen accés a tots els serveis públics en igualtat de condicions, la seva llengua (que és la pròpia del país) no és prou o gens respectada, i suporten una forta pressió per part de nous colons.
Si hom retrocedeix en el llenguatge, també retrocedeix en el camp de les idees
Ara que he estat uns dies a Barcelona (i no les visites exprés habituals), m’ha sobtat molt tornar a sentir mots com comunitat autònoma, regió, territori, província... I no en tertúlies de cafè, sinó en actes ben oficials, amb tota la parafernàlia del poder actualment constituït. M’ha sobtat que en poc temps hàgim retrocedit tant en el llenguatge amb què ens referim a la nostra comunitat nacional. I si hom retrocedeix en el llenguatge, significa que també retrocedeix en el camp de les idees.
Si a determinades comarques (fora de l’Àrea metropolitana, i com més lluny pitjor), n’hi diem “territori”, quin concepte de país es té? I això serveix igual per a la classe política, com per a la periodística i l’empresarial. Nosaltres som un país, un país sencer, que no es divideix en cap “territori”. Cada cop que algú pronuncia el mot “territori” enlloc de país, es mor un gatet i a algun ponentí i a algun pirinenc els agafa un cobriment de cor.
Si alguns fan anar el terme regió per referir-se a Catalunya, per què desvirtuen els mots emprats en la seva sacrosanta Constitució, en l’Estatut vigent (i al·legal), i en lleis emanades del Parlament de Catalunya? Per què empren terminologia preconstitucional i carpetovetònica per referir-se a la Nació catalana? El llenguatge no és asèptic, és fortament ideològic i, per tant, emprant aquest mot es vol fer guanyar una determinada ideologia (reaccionària, per si no se m’havia entès). I, si hom parla de “província”, ¿amb quina accepció terminològica l’empra? Com a divisió d’un tot? Com a exaltació localista? Com a nostàlgia d’allò que fou i no hauria de ser?
A vegades, quan sents usar aquests termes amb tanta banalitat i displicència, et preguntes si no ets un sioux català, i llavors, immediatament, et situes del costat dels sioux. I sense que calgui apagar els llums. Acció!