Sembla que seran 20 milions d’euros el que ens costarà que el govern de Pedro Sánchez i altres institucions commemorin que fa 50 anys va morir Franco, com si aquell dia s’hagués produït un esclat de llibertat i alegria pels carrers. I no. Res a veure amb l’alegria que va acompanyar les proclamacions de les dues repúbliques o la caiguda del Mur de Berlín. Certament, aquell 20 de novembre alguns van brindar amb xampany, però d’amagat, mentre milers i milers de persones feien cua dos dies seguits per retre sentit homenatge al dictador que no feia ni dos mesos havia signat les seves darreres cinc sentències de mort.

No es pot afirmar amb rigor històric que la mort de Franco va ser l’espurna de la llibertat, perquè a Espanya no hi va haver cap aixecament popular que fes caure la dictadura. Franco va morir al llit amb tots els honors, no pas com Mussolini o Hitler, i el que va venir a continuació va ser no una transició, sinó una transacció dels franquistes amb les potències occidentals, obrint el sistema a la participació de partits polítics i líders cooptats i finançats des de l’exterior amb la condició d’acceptar la monarquia i el successor designat pel dictador. Explica com va anar tot, ben documentadament, el doctor Joan E. Garcés al seu llibre Soberanos e intervenidos.

És obvi que la democràcia espanyola tal com va no és una festa que convoqui unanimitats ni a dreta ni a esquerra. Que el Rei no participi en els actes previstos pel govern i que tampoc ho facin els partits polítics de dreta o d’extrema dreta té bastant a veure amb el fet que la figura de Franco encara és força respectada, si no admirada per bona part de la societat espanyola i especialment per sectors vinculats a les institucions de l’Estat, per descomptat la Corona, però també el Poder Judicial, l’Exèrcit, l’alt funcionariat i les forces de seguretat. Precisament perquè l’anomenada Transició no va suposar cap ruptura sinó que es va fer assegurant la continuïtat de les estructures d’Estat de la dictadura i la seva filosofia.

En tenim exemples. Una sentència del Tribunal Suprem de no fa gaire, de l’any 2019, reconeixia Franco com a cap de l’Estat “des de l’1 d’octubre de 1936”, una manera de legitimar el cop d'estat i les morts que va provocar. A Madrid continua havent-hi un carrer dedicat al general Millán-Astray, el que va cridar allò de “¡Viva la muerte!”, perquè un jutge va revocar la seva substitució pel nom de la mestra Justa Freire, i a l’Exèrcit hi va haver una protesta enorme quan el govern de Zapatero va ordenar la retirada de l’estàtua eqüestre de Franco a l’Acadèmia Militar de Saragossa que es va haver de fer de nit i a l’agost quan tothom era de vacances. Els cognoms de les il·lustres famílies del franquisme continuen presents en les institucions i les grans empreses i la mateixa família Franco ha continuat enriquint-se amb la democràcia.

Te raó Pedro Sánchez quan diu que la llibertat i la democràcia no estan assegurades i que hi ha un perill real de regressió, però en moltes ocasions és el seu govern qui ho posa en evidència i atia l’antipolítica del "tots són iguals", el gran argument de la caverna

Ara bé, no tothom és franquista a Espanya, entre altres motius perquè famílies de tot el país encara recorden els morts, la repressió i la manca de llibertat, i el que pretén Pedro Sánchez és atiar la seva mobilització política perquè la nota poc motivada... sobretot a les enquestes. Amb el pretext de Franco, Sánchez ens avisa que torna el llop, que ara es diu Vox, i PP, i Trump i Elon Musk. És una tàctica arriscada sobretot quan costa tant demostrar que el que hi ha és millor que el caos que s’anuncia. Sovint, la idea del caos resulta també fascinant.

La qüestió és per què els demòcrates i les esquerres estan tan desmotivades com per resignar-se al fet que els feixistes tornin a governar a Espanya i aquí és on el discurs de Sánchez es torna més cínic. Es presenta com antídot a la regressió democràtica i bla, bla, bla, però del seu govern es coneixen prou abusos de poder i pràctiques antidemocràtiques que no sembla disposat a rectificar. La llista és interminable. Comencem per la llei mordassa, un autèntic atemptat contra les llibertats i un xec en blanc a la repressió policial, denunciat per totes les associacions de defensa dels drets humans. Sánchez va jurar i perjurar derogar-la només prendre possessió com a president ja fa set anys i encara estem encallats en una reformeta que és una presa de pèl.

Podem continuar amb l’espionatge dels adversaris polítics amb el sistema Pegasus, del qual el govern de Sánchez s’ha erigit en campió mundial i la ministra Robles ben orgullosa que n’està. Les barbaritats de l’Estat són secrets que mai es desclassifiquen, ni el paper de la Corona el 23-F!!!

Recordem la repressió de la Guàrdia Civil que va provocar desenes de morts de nois migrants a Melilla. El ministre Marlaska és la referència de la defensa de les llibertats i la democràcia que fa el govern de Pedro Sánchez. Sempre felicita la Guàrdia Civil quan demostra la seva brutalitat. Diu que ja no hi ha clavegueres a l’Estat, però no ha expulsat a cap agent de la policia patriòtica, ni els que estan acusats, i alguns s’han promocionat. I per no allargar-nos, Marlaska s’acaba d’inventar un decret que obliga els hotels a recollir fins a 43 dades personals, incloses targetes de crèdit, de cada client per posar-les a disposició de la policia. No és segur que a l’antiga RDA fossin tan previnguts.

Té raó Pedro Sánchez quan diu que la llibertat i la democràcia no estan assegurades i que hi ha un perill real de regressió, però en moltes ocasions és el seu govern qui ho posa en evidència i atia l’antipolítica del “tots són iguals”, el gran argument de la caverna.