Comencem amb dues constatacions ben simples. Primer: la immensa majoria de nosaltres no té la més reputa idea de què és l’informe PISA (a saber; no en coneixem l’autoria, ni els criteris metodològics i d’avaluació general de l’alumnat). Segon: l’únic que ha provocat el titular segons el qual Catalunya se situa a la cua d’Espanya en matemàtiques, ciències i lectura és una lluita d’administracions i polítics (per espolsar-se les puces de la responsabilitat i culpar l’enemic), així com l’habitual corrua de nostàlgics pels quals el propi sistema educatiu fou millor que l’actual. Servidora, si més no, té la decència d’acceptar la primera constatació i també vull allunyar-me de l’enyor acrític: no, la nostra educació no fou tan perfecta com la pintem. Per molt que pesi als enamorats de la cosa pretèrita, en temps de BUP i COU els nanos no ens distrèiem llegint Aristòtil a l’hora de l’esbarjo.
Cal dir que, en això d’evadir responsabilitats, tothom hi suca; però ni en el meu pitjor malson hauria constatat que el Govern (ho escric en majúscula, per inèrcia) del meu país acabaria excusant la presumpta ineptitud dels nostres nanos a causa d’un suposat allau de nouvinguts a les aules. Dit d’una altra manera, mai no hauria pensat que els consellers que canten “volem acollir” dematí acabarien comprant l’argument de Sílvia Orriols segons els quals els nostres adolescents no saben fer equacions de segon grau perquè hi ha massa moros a l’aula. Però així és el processisme; imagines que ja mai no podrà degenerar més i, en aquest cas, els genis d’Esquerra et sorprenen. Això també val per l'inquilí de Waterloo, que ahir mateix piulava lliçons educatives de lluny estant, com si no hagués governat ni fos un exemple de la manca de politeness més flagrant que hi ha: enganyar.
Qui sap si, contràriament a fer politiqueta o histeritzar-nos col·lectivament, potser seria més útil pensar què podem fer individualment per millorar l’educació dels nanos
Jo desconec els motius d’aquesta suposada davallada en les competències dels napbufs. El que sí conec perfectament són els precs i els avisos del nostre professorat, sigui de primària o l’universitari, un equip de treballadors que porta uns quants lustres denunciant la massificació de les aules, una malaltissa burocratització que els allunya d’ocupar el seu talent on ha d’abocar-se (és a dir, a les aules) i —sí, ells també ho han dit— un sistema educatiu que no té un nivell d’exigència prou alt. També sé perfectament que, davant de qualsevol protesta o amenaça de mobilització, la majoria de ciutadans acusen tòpicament els nostres professors d’ésser una colla de funcionaris ganduls que encara haurien de donar les gràcies per gaudir de tres mesos de vacances. Ens preocupa molt l’informe PISA: però, ens agradi o no, passem olímpicament de tot allò que diuen els nostres professors.
De fet, i aquí rau part del problema, la majoria de la població aboca totes les seves contradiccions i traumes en la tasca dels mestres. Volem que els nostres professors millorin la concentració dels nostres nanos (quan som nosaltres qui els hem abocat irresponsablement a les pantalles), els demanem que els facin llegir Mirall trencat quan a les lleixes de casa nostra només hi ha llibres de merda que comprem per inèrcia un sol dia de l’any. També els exigim que els converteixin en futurs alumnes de l’MIT, mentre a nosaltres (víctimes de la calculadora) encara ens seria difícil completar la taula del set en menys d’una hora. Tractem els professors com si haguessin de fer-nos tota la feina i els alumnes, en definitiva, com la fruita podrida que, si han adquirit algun mal hàbit o manca competencial, sempre és en virtut d’algú aliè a nosaltres. Això no ho diu PISA: ho diuen els ulls i el sentit comú.
Potser seria hora de fer menys cas a informes i titulars i interessar-nos més per la feina dels nostres mestres. Qui sap si, contràriament a fer politiqueta o histeritzar-nos col·lectivament, potser seria més útil pensar què podem fer individualment per millorar l’educació dels nanos. Potser seria hora de tornar el prestigi a les aules, de confiar en la tasca dels mestres i d’ajudar-los en tot allò que sigui possible. Entenc que tot això és més difícil que exercitar la nostàlgia o dir que tot és culpa d’un estol de nanos que arriba al nostre país anhelant la prosperitat. Però millorar l’educació comença sempre per assumir allò que ens resulta més difícil.