La crisi de la socialdemocràcia és profunda per motius molt diversos relacionats, en gran manera, amb la falta de creativitat per continuar oferint pal·liatius públics a les necessitats de la gent: aquells són limitats, aquestes tendeixen a infinit i, en conseqüència, la frustració creix en la mateixa mesura que l'economia es descompon. A aquests factors s'han afegit en els temps més recents la miopia en relació amb els efectes letals que té sobre les classes més baixes una mala gestió de la immigració i el renaixement de les identitats nacionals, en una Europa cada vegada més euroescèptica per la incapacitat de la Unió per resoldre els problemes locals en aquest oceà de la globalització on només els grans pesquers recullen fruit abundant.

Per si no n'hi hagués prou, a tot això s'acumula la sensació, cada vegada més tangible, que els qui s'omplen la boca amb el seu compromís amb els pobres, s'incorporen a les moquetes i a la bona vida amb més desimboltura que els qui des de sempre ho van tenir tot resolt. I així no és estrany que en el conjunt d'Europa estiguin basculant els resultats electorals cap a la dreta, i no cap a una dreta qualsevol, ja que adverteix a més l'electorat que, a excepció d'aquesta dreta més extrema, avui també els partits conservadors han practicat corrupteles inadmissibles. Sí, la dreta extrema es deslliura de la crítica sobre aquesta qüestió, perquè només de forma mínima encara no ha tocat poder, però que reaccionin igual o no és una cosa que està per comprovar.

I en moments d'al·luvió i misèria, s'hi afegeix l'errònia interpretació que la divisió entre bons i dolents ve determinada per l'origen geogràfic, el color de la pell o el credo religiós

Ni Vox no ha tingut a Catalunya ocasió de governar, ni sembla possible que ho faci l'alternativa catalana de la qual s'auspicia la possibilitat que entri al Parlament en les pròximes eleccions, però totes dues formacions, des de visions identitàries diferents, coincideixen a manifestar un símptoma sobre la situació.

Probablement, el "tema estrella" n'amaga molts altres que formen part de la seva agenda respectiva. En el cas de Vox és una mica més complex, ja que es conciten sota les mateixes sigles dos tipus d'ideari que comparteixen una visió proteccionista de l'individu: la falangista d'intervenció estatal i la catòlica de justícia social, a les quals s'afegeixen restes del carlisme rural, fins i tot de caràcter catalanista. En el cas d'Aliança Catalana les preocupacions per la gent són, sobretot, per la gent d'aquí que té voluntat de dur a terme el projecte d'independència, que culpen de llur frustració els partits independentistes, a qui ara anomenen processistes i que comparteixen, i fins i tot, superen el caire foralista dels de Garriga.

En la pugna que es lliura entre ERC i el PSC per liderar el centre del mapa polític, qualsevol dels dos pot tenir la temptació de dur a terme una anàlisi simplista segons la qual Vox resta vots al PP i Aliança roba vots a Junts. Però l'equació no és tan senzilla. Són aquests partits d'esquerra, independentistes o no, els qui parlen de convivència i integració, apel·lant a la comprensió dels qui de manera més directa reben els efectes de la competència: els pobres contra els més pobres. I en moments d'al·luvió i misèria, s'hi afegeix l'errònia interpretació que la divisió entre bons i dolents ve determinada per l'origen geogràfic, el color de la pell o el credo religiós. Tanmateix, és també cert que aquest conflicte identitari a què al·ludia al principi, augmenta quan conflueixen en el mateix espai tots aquests factors. Així que farien bé els qui creuen que afavorir la competència dels contraris no acabarà amb la seva pròpia parròquia. Ja va succeir a França. Acabarà passant aquí.