L’ingrés a presó del cunyat del rei d’Espanya, Iñaki Urdangarin, ha estat utilitzat per tots els mitjans de l’establishment per proclamar que a Espanya funciona la separació de poders i que la justícia és igual per a tothom, quan, de fet, el que ha posat de manifest el cas Nóos és tot el contrari. El condemnat i la seva esposa, la infanta Cristina, han tingut un irrefutable tracte de favor i el continuaran tenint per ser qui són. No es poden comparar les deferències que el poder judicial i també el règim penitenciari ha dispensat a la parella amb l’acarnissament que pateixen els presos polítics catalans o el despotisme que s’aplica habitualment als delinqüents comuns que no són de coll blanc o militants del PP. Ara bé, dit això, també és just assenyalar que Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina han estat víctimes d’un règim corrupte que ha actuat desesperadament com les bèsties malferides per garantir la seva supervivència. Urdangarin no és innocent, però tampoc no és el culpable.

Segons la condemna, Urdangarin va cometre tràfic d’influències aprofitant-se de la seva condició de gendre del rei Joan Carles I, però tal com ha constatat el mateix jutge instructor, el cap de l’Estat hauria d’haver estat citat a declarar si més no com a testimoni. No es va fer per una interpretació respecte a la inviolabilitat del Monarca que l’exonera de tota responsabilitat. Tanmateix, d’acord amb el sumari, diversos correus i testimonis han deixat ben palès que el rei coneixia les activitats del seu gendre.

A més, també és conegut que, per raons òbvies, totes les activitats de la família del cap d’Estat estaven estretament supervisades pel personal directiu de la Zarzuela, la qual cosa alimenta la interpretació segons la qual Urdangarin no passava de ser l’encarregat d’una filial regional de l’empresa familiar.

 Era impossible que el gendre del rei actués clandestinament pel seu compte. Va fer el que li deixaven fer o fins i tot li ordenaven en un àmbit d’impunitat absolutament normalitzat. Per això ha transcendit la convicció de l’exjugador d'handbol del Barça en el sentit que no era conscient d’haver fet res mal fet o res que no estigués comunament acceptat.

Urdangarin no era pas l’únic membre de l’entorn del monarca que feia negocis. Més ambiciosa era l’amant alemanya del rei Joan Carles, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, acostumada com estava a tractar amb financers internacionals. Així i tot encara se’n recorden a l’Ajuntament de Barcelona de quan la novieta del Cap de l’Estat s’entestava a organitzar a la capital catalana els premis Laureus, una gala suposadament esportiva amb presència de famosos que li costava al municipi més de quatre milions d’euros en una sola nit, xifra superior a la que la corporació municipal dedicava a promocionar l’esport de base durant tot un any.

Eren dies de vins i roses que es van aturar de cop perquè la crisi no permetia tantes alegries; perquè el jutge José Castro Aragón ―aquest sí que es mereix un monument― no es va acollonir davant les pressions i coses pitjors que va rebre, i perquè les xarxes socials no estaven tan controlades com la premsa de paper. Recordem com els diaris no van poder amagar les fotos del caçador d’elefants quan ja tothom les havia vist al Twitter. A les xarxes encara es demana que és faci públic el patrimoni de la família Borbó, com es van obtenir els ingressos i on els guarden, per què s’han publicat i no s’han desmentit comissions escandaloses pagades amb diner públic.

La crisi de la monarquia era tan profunda que per salvar el règim es va decidir jubilar Joan Carles, coronar Felip VI en una cerimònia gairebé clandestina, sense convidats internacionals, i fingir honestedat a força d’amagar el vell de l’escenari, expatriar la germana i el cunyat, i, sense cap mena d’escrúpol, convertir el sobrevingut Urdangarin en el boc expiatori i exposar-lo com l’ase dels cops. Tot per salvar una monarquia que cada pas que fa és més i més feble. Ja no serveix amagar la merda sota la catifa. El clam republicà es fa sentir cada vegada més fort des d’Andalusia a Navarra, des del País Valencià a Extremadura i des de Galícia a Catalunya. Si no hi ha manera d’afrontar la reforma constitucional és per por a haver de preguntar sobre la Monarquia. La dinastia borbònica sempre ha tingut al·lèrgia a les urnes. Tanmateix ja només les urnes els podran garantir la continuïtat, sempre que guanyin el referèndum, és clar. Si no s’atreveixen a convocar-lo ells, més tard o més aviat ho faran uns altres.