Si dic Mayra, més d'una generació respondrà "Un, dos, tres..." i reconeixerà el nom de la primera dona que va presentar el programa d'entreteniment que amb aquest nom va idear i va dirigir un gran de la televisió, Chicho Ibáñez Serrador. Però si el que comento és la mort de Mayra Gómez Kemp, a més d'un cap s'encetarà un altre debat, sobretot si es comparteix la situació que va envoltar-la en la caiguda al seu domicili, a partir de la qual va entrar en una barrina que la va conduir poc després a la mort.
La Mayra estava sola. Sola per vídua; sola per lluny, espacialment, de les seves fillastres, i sola també per voluntat. O potser no. Què en sabem de la dignitat amb la qual s'envolta qui no vol mostrar la fragilitat de la seva existència? Quants casos hem conegut de dones vídues soles —ja van desapareixent—, que es van ocupar de tota la seva família, que avui ja no la tenen i que malviuen amb una pensió que les obliga a passar fam o fred i que suporten aquestes penúries en silenci? Què afegeix la solitud a aquestes mancances?
El cas de la Mayra, com en el seu moment el de la Carme Chacón, que va morir acompanyada de ningú, ens permeten reflexionar sobre l'abast de la solitud volguda, de la imposada, de la disfressada, de la camuflada entre gent, de la mortal. Jo mateixa he viscut i encara no assumeixo la mort dels meus pares, cadascun en la seva solitud suprema, ja que no vam poder ser-hi a prop els que els estimàvem, fins i tot sabent que el fet de ser-hi no hauria minimitzat la imponència del trànsit. Però malgrat que és difícil d'acceptar no haver estat a prop dels nostres éssers estimats per fets circumstancials, la solitud que dol de debò és una altra, la que pel creixent envelliment demogràfic o per la hiperconnexió digital fa de molts individus candidats ferms a patir-la encara que no vulguin, la que sobrevé per la destrucció de llaços afectius i per la incapacitat anímica o fàctica per construir-ne de nous.
Segurament, tot seria menys greu si recuperéssim el sentit originari de la família
El món de la família nuclear, que ha vingut a substituir l'extensa d'altres èpoques, i aquest temps dels nuclis urbans cada vegada més densos i anònims, són contextos que contrasten amb la suposada connexió constant amb el món exterior. Que aquesta ironia i paradoxa (connexió factual i aïllament anímic) es doni entre la gent més jove explica que aquest col·lectiu, juntament amb el dels més grans (sobretot dones, més vídues que vidus, tot i que siguin ells els més vulnerables), sigui especialment propici per ser assolit per les cotes més altes de depressió i de suïcidi.
Les últimes setmanes vivim un intens debat sobre les eventuals solucions al problema de l'habitatge, que en general s'han dedicat a criminalitzar els que ostenten més d'un habitatge en propietat i a exigir-los que la posin a disposició dels demandants de lloguer. Però aquests són minoria en relació amb l'àmplia franja de població que té un sol habitatge, però que hi viu sola. Veiem, en canvi, com la necessitat està transformant aquest concepte, el d'habitatge, en permetre considerar com a tal una habitació amb dret a compartir bany i cuina. No hi hauria solucions més amables i humanes, com la de tornar a aquell projecte que va fer seu alguna entitat bancària, el "viure i conviure"? No seria possible pal·liar aquestes solituds, que de vegades són mútues, però desconnectades, entre joves i ancians obligadament sols?
Segurament, tot seria menys greu si recuperéssim el sentit originari de la família, deixéssim de dir-li a cadascú que no cal que sigui l'heroi de la seva pròpia vida, que el sacrifici és de ximples i que l'únic que compta és l'individu i el seu plaer. Canviant immanència per transcendència en el sentit de la vida, probablement aquestes mancances no existirien, ningú no se sentiria sol enmig de la humanitat i bona part de la salvatge maldat que contemplem s'esfumaria per art de màgia. És a dir, per art de Déu.