Hi ha molta gent que la setmana passada, veient amb el cor encongit la catàstrofe del País Valencià, va descobrir per primera vegada que sols el poble salva el poble. D’un dia per l’altre, la frase va aparèixer a centenars de tuits, storys d’Instagram i fotos de Paiporta, Algemesí o Xiva on algú, amb el mateix fang del carrer, l’havia escrita sobre un mur mig derruït. És lògic, sobretot quan tres dies després d’una desgràcia no hi ha ningú més que els veïns fent tasques com buidar l’aigua de les cases amb galledes, netejar els carrers amb tractors o organitzar-se enmig d’una anarquia provocada per la negligència política del seu propi govern.

La frase en si, però, té un origen que alguns que avui la potinegen ni sospiten. La va escriure Juanra Rodríguez l’any 1998 i és la tornada de Leimotiv, un autèntic himne del rock radical català. La cançó és del grup KOP i a molts de la meva quinta ens va permetre entendre, quan érem jovenets, que vivim en un món governat per unes elits que mai no vetllaran per salvar el poble, sinó més aviat per continuar aplicant el ‘tot pel poble sense el poble’ de tota la vida, però amb un lífting del segle XXI. Només així s’entén que, després d’una hecatombe, hi hagi policies multant a gent descalça per agafar vambes plenes de fang d’uns grans magatzems atrotinats o persones dedicant més temps a organitzar un teatret per realçar la figura d’un monarca que no pas a treballar incansablement per fer que les estructures del poble, creades i pagades pel poble, es despleguin al lloc dels fets.

El vell despotisme il·lustrat, avui, és més aviat un despotisme postmodern en el qual el poder, tant el polític com l’econòmic, prefereixen matar literalment el poble que no pas fer cas de les alertes meteorològiques, abaixar la persiana dues hores abans del que l’horari comercial diu i tractar els seus treballadors com allò que són: persones. Perquè el poble, com deia Tyler Durden en aquell fragment inoblidable de Club de lluita, som tots aquells dels quals depenen els que menyspreen el poble. Les persones que van morir ofegades als seus llocs de treball a causa de l’avarícia d’aquell qui els pagava el sou, les que van desaparèixer dins un cotxe per culpa d’uns gestors públics que no van alertar del perill imminent i les que fa més d’una setmana que sobreviuen havent-ho perdut tot, també la fe i la confiança en les institucions del poble, per més que el Rei procuri evitar-ho fent el seu particular 23-F en versió 2.0. i postulant-se, segons el meu parer, com a claríssim candidat per obtenir el Goya a millor actor de l’any vinent.

Jo no sé si els nois amb dessuadores de la División Azul que van parlar amb Felip VI eren o no veïns afectats de Paiporta, però sospito que no eren el poble, senzillament perquè és molt estrany que el Borbó s’apropi a un pam de cap ciutadà, sobretot quan cinc minuts abans el president del Govern ha hagut de fugir cames ajudeu-me després que algú li hagi volgut obrir el cap des d’un balcó amb un mànec d’escombra. També és estrany que España 2000, les Juventudes Falangistas o centenars de perfils afins a VOX facin tuits amb la frase ‘solo el pueblo salva al pueblo’, ja que ni l'entenen ni se la creuen. Si per ells fos, gossos guardians del capital, el poble només seria allò que es pot pagar el poble: una mútua mèdica, un habitatge de propietat o una escola privada.

Per això el poble, precisament, som tots aquells que dia rere dia hem de lluitar contra les trampes, les mentides i les injustícies creades pel neoliberalisme que tot ho enfanga i ho mercantilitza, inclús una frase de KOP. Que sols el poble salvi el poble, desgraciadament, vol dir que han fallat els serveis i els mitjans públics que existeixen precisament per salvar el poble, per això és ignominiós que la cançó d’un dels grups de música més antifeixistes d’aquest país hagi esdevingut, de sobte, un eslògan utilitzat per feixistes que no creuen en els serveis públics i que no respecten a les persones arribades d’altres parts del món, d’altres religions o d’altres llengües. És a dir, al poble.

Que sols el poble salvi el poble no és un lema antipolític, doncs, sinó justament el contrari: és una frase que parla de sindicar-se, autogestionar-se i assumir responsabilitat social, ja que el poble salva el poble quan s’organitza al marge del sistema. El 99 % de les vegades, justament, per culpa dels errors del sistema. Quan s’aturen desnonaments, quan es recullen aliments pels més necessitats i, també, com ha passat ara, quan s’omplen autocars plens de voluntaris amb dues botes d’aigua a la motxilla. Per això el títol de la cançó de KOP és meravellosament metafòric, ja que cada cert temps, amb l’eficàcia d’un rellotge, una desgràcia ens fueteja i ens recorda que en aquesta fastigosa societat individualista que glorifica el benefici privat i promou el campi qui pugui, només la solidaritat i el suport mutu ens permeten sobreviure. Per això, com un leimotiv, de tant en tant sols el poble salva el poble.